Parts i quarts

Totes les legislacions de la Unió Europea i les d’Estats Units, diuen que totes les persones són iguals davant la llei (?); per extensió hem de suposar que també tots els països tenen els mateixos drets i obligacions davant les lleis internacionals, però tant en el cas de les persones, com en el dels països, aquesta justa mesura està molt lluny de ser vera.
La cosa resulta molt evident en el tracte privilegiat que rep Israel per part de les “potències occidentals” democràtiques (?), comparat amb el que reben la resta de països del món. Sols basta mirar l’habitual incompliment de les resolucions de l’ONU per part d’Israel, la construcció de la vergonyosa murada que engabia els palestins, la construcció d’assentaments jueus dins territori palestí amb les corresponents expropiacions, les represàlies sempre desproporcionades contra els palestins, la invasió quan li dóna la gana del territori palestí amb la destrucció i matances indiscriminades, el control humiliant de les fronteres, l’ofegament econòmic, etc., etc. ¿Es permetria una cosa semblant si fos a l’enrevés? ¿On són les mesures internacionals per impedir aquest holocaust fet pels “holocaustiats” d’altre temps? El líder israelià S. Peres fins hi tot ha agraït a Zapatero que l’Audiència Nacional hagi arxivat la causa contra el responsables israelians de les massacres fetes a Palestina.
Sols qualque tímid lament és la resposta vergonyosa internacional del món occidental davant les egressions i l’opressió permanent que sofreix el poble palestí.
Per si no bastàs, també poden mirar el tracte rebut per Israel en relació a les instal·lacions nuclears i altre pic compareix el privilegi israelià. ¿Qualcú me pot explicar com així EEUU, Rússia, Regne Unit, França, Xina, Índia, Pakistan, Israel i possiblement Sud-àfrica, poden tenir armes nuclears i no en poden tenir altres països com Iran, Corea del Nord? Jo no vull que en tenguin ni ells, ni ningú, però, ¿quina justícia és aquesta que prohibeix a uns el que permet als altres?
En el mes de setembre la Conferència General de l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica (AEIA) aprovà amb el recolzament de 49 països una resolució de “preocupació sobre les capacitats nuclears israelianes” i es demanà que Israel firmàs el Tractat de No Proliferació Nuclear (TNP) i sotmetés les seves instal·lacions nuclears a la supervisió de l’AIEA, cosa que està fent a Iran. Tot va ser lladrar estels dins un bassiot, perquè tant EEUU com la Unió Europea rebutjaren la resolució i Israel la va “deplorar” i digué sense immutar-se, que “no cooperarà” i el món occidental “civilitzat i democràtic” (?), ben tranquil, com si res fora estat.
Israel mai ha donat el net a ningú del seu arsenal nuclear, però se sap que passen de 200 el caps nuclears que té fora del control de l’AEIA. Mentre tant l’actitud de EEUU i l’UE és ben cínica quan al mateix temps amenaça a Iran en tota casta de mesures si continua el seu programa d’energia nuclear, que diu pacífic(?) i ha d’estar sotmès a la supervisió de las seves instal·lacions nuclears per l’AEIA.
Donar un tractament desigual davant les mateixes situacions és fer parts i quarts, és injust i hipòcrita. ¿Què hi ha davall aquest terròs i aquesta evident desigualtat? Duros dels “lobbys” jueus arreu del món i sobretot en els Estats Units, i molta barra.

La UIB infestada de cotxes

Fa uns quants dies vaig anar a la universitat. Vaig quedar estafaril·lat veient l’escapadissa de cotxes i que, per més inri, s’havia fet un aparcament nou dins un ametllerar. Essent una universitat un centre d’educació amb mirada al futur, no acab d’entendre com llamps afavoreix l’ús del cotxe, empastissant d’aparcaments tot el campus.
Mentre el món gemega pel canvi climàtic provocat per l’home, i el més elemental sentit comú imposa promoure el transport públic, la UIB posa a disposició dels alumnes més de 3.500 places d’aparcament, perquè els “ninets aveciats del cocou” no s’hagin d’esforçar massa, ni s’esquincin les sabates. “Es papà m’ha comprat un cotxo i me paga sa benzina” i tots pagam la contaminació, el metro, els autobusos, els aparcaments, la universitat... i les conseqüències d’una educació blana. Els posaren un metro quasi per ells i tenen línies d’autobús cada quart d’hora a disposició, però no els basta. Segons una Ecoauditoria de la UIB, es fan quasi 7.000 viatges en uns 5.000 cotxes cada día.
Està molt bé que es facin llacunes de depuració, ecoauditories i proclames ecològiques, però sembla un contrasentit tota aquesta tracalada de cotxes, i que a més a més sigui la universitat la que ampliï aparcaments.
¿No es podrien prendre algunes mesures per limitar l’ús del cotxe? Pentura precisament llevant places d’aparcament, cobrant per aparcament, exigint un justificant que permeti sols l’entrada d’aquells que efectivament no tenen altra alternativa que el cotxe, abaratint encara més el transport públic, etc.
Es poden preveure les grinyolades dels ninets del cotxes, però que aprenguin a fer el cap viu i a moure els garrons, que són assignatures que no es donen a la universitat.

Això ja no té consol

Ja hem perdut el compte dels “honorables (?) militants” imputats del PP de Mallorca, i ja parlen d’una seixantena per devers el PP de València i Madrid, dins el sumari del cas Gurtel. I ara dins UM ja són nou els dirigents imputats dins sis sumaris. Aquest partidet (no despectivament, sinó comparativament parlant) de Mallorca i que es diu nacionalista (no es sap bé fins a quin punt), també comparativament, per ventura guanya al PP en el número d’imputats. ¡Quina pena que els que consideres en algun aspecte dels teus, robin dins ca teva i quina ràbia que ho fassin generalment escapollant de mala manera el nostre patrimoni!
Com el PP, enlloc d’afrontar la justícia amb valentia i tranquil·litat si estan nets, parlen de persecució, de conspiració, de que els han acuat deslleialment... ¿Què volen que es fassin els ulls grossos i els tapin les malifetes, com si res fora estat? Se vos ha vist la filassa inventant un conflicte per devers el Consell, per demostrar poder i veure mem si així es poden tapar boques; no fos cosa que es destapin més focs colgats.
Vull suposar que hi ha gent condreta dins UM. Idò, seria ben hora que fessin una bona neteja dins el partit i establir els mecanismes de control intern que impedeixin que els seus dirigents puguin posar mà dins els calaixos públics i acabin en la pràctica de l’amiguisme. No serveix per res un comitè d’ètica com el que va posar en marxa el PP, al qual no senten piular, malgrat fan una pudorada un bon grapat de conselleries, direccions generals, obres i empreses públiques, que estaven sota el seu control.
Un mal ensofronyat és pitjor que un mal declarat i un mal coucovat, és un mal doblat.
Molts de ciutadans ja estam fins el cap d’amunt que alguns polítics ens fassin mangarrufes, embullin fil, ens vulguin prendre el pèl i a més a més ens robin doblers a palades. Tot això enrevoltat d’un bon sou, de moltes fotos i televisió, bon vi i bona teca, barret en mà i peu enrere. Això no va pus!

Així enfosquim el futur de la nostra llengua

Fa poc han obert al principal carrer d’Artà una llibreria-quiosc on podeu trobar diaris en alemany, anglès, francès i també quasi tots el més importants en castellà, però no hi ha l’únic de Mallorca en català. L’alemanya que atén al públic no crec que sigui massa conscient que manca aquest diari, i per tant, no pens que ho faci amb mala intenció i ella em digué que fins ara ningú li havia demanat. El fet que a un quiosc d’un poble de Mallorca com Artà no es pugui trobar un diari en català, com també el fet que el propietari del quiosc no ho consideri important, ni necessari i, finalment, el fet que ningú li demani, no deixen de ser tres fets simptomàtics del maltracte secular a la nostra llengua.
No es tracta de responsabilitzar sols als de fora, ni molt manco als estrangers. Podem responsabilitzar sols en part als nacionalistes espanyols, defensors de la “España una, grande i no tan libre”, que de segles enrere han inoculat el verí de la catalonafòbia que gran part dels peninsulars i molts d’illencs s’han empeçolat, deixant analfabets en la llengua pròpia a moltes generacions de mallorquins.
Els grans responsables de la difícil situació de la nostra llengua a Mallorca són per desgràcia el mateixos mallorquins desertors de la lluita, els desesperançats, els indiferents, els globalitzadors de panfonteta i els que reneguen de mantenir un eix fonamental de la nostra cultura, com ho és la llengua. Ells són els principals responsables d’enfosquir el futur de la nostra llengua i, per tant, de dissoldre inútilment dins un magma indiferenciat un bé de la humanitat i tirar en orris l’herència del nostres avantpassats.
¿Per què quan els castellans defensen i difonen tan aferrissadament el castellà arreu del món ho consideren natural y convenient, i quan els de parla catalana defensam, no la expansió, sinó sols el dret a parlar la nostra llengua dins ca nostra, s’arma un alguer i som tractats d’intolerants i radicals? Ja és ben hora d’obrir els ulls per no beure-mos, amb sang de peix, els arguments mentiders de l’imperialisme lingüístic. No deixem que potegin la nostra cultura i matin la nostra llengua, tan valuosa com el castellà.
Hem d’aixecar la nostra autoestima, sense vanaglòria, però també sense complexos. La nostra llengua no és menys culta que el castellà, com ens han volgut fer creure qualificant-la, de manera desencertada i despectiva, de dialecte. Per aquesta mateixa “autodenigració” i la difamació externa que han fet de la nostra llengua no ens hem acostumat a llegir ni la nostra bona literatura, ni tan sols els diaris en la nostra llengua. Ens toca a tots el mallorquins ben nats defensar les nostres arrels i la nostra heretat. No és tracta de “xauvinisme” estantís, ni de radicalisme intolerant; es tracta simplement de dignitat, lleialtat a la nostra cultura i sentit comú. ¡No siguis tu, mallorquí, qui ajudi a enfonsar el nostre patrimoni!; ¡seria una traïdoria!

¡Fora d’Afganistan!

Malgrat que la presència de tropes “occidentals” a l’Afganistan tengui l’aval de l’ONU, no és hora d’enviar-hi més soldats, sinó hora de retirar els que hi ha. Al principi ens volgueren fer creure que sols era la resposta l’11-S, perquè Afganistan era la principal fàbrica de terroristes i on s’amagava Bin Laden. Ara ja no parlen ni d’una cosa ni de l’altra, ara ens parlen de dur-hi la democràcia, desarrelar l’opi i promoure el desenvolupament. Però poden dubtar de finalitats tan nobles i tan poc realistes quan això es vol fer amb criteris occidentals i a tirs, amb una invasió de tropes estrangeres, la qual cosa és ben possible que reforci que surtin nous terroristes. Es pot sospitar que hi ha altres finalitats amagades menys altruistes, com són ara geopolítiques, que el cap i a la fi són econòmiques (la proposta de l’òleoducte del mar Caspi), petroli, armes...
El Secretari General de l’OTAN Scheffer diu “no basten els soldats, encara que no veu una solució militar, perquè no hi és” i el general McChristal que comanda les tropes aliades diu que “l’estratègia no funciona”. El cert és que estan embolicats amb una guerra que no té cap garantia de ser guanyada. Ja n’han sortit escaldats el anglesos, els russos i ara, mentre creix la violència i la fam, fracassa el Govern corrupte de Karzai i també fracassa la comunitat internacional en la promesa de dur seguretat, serveis i feina, els talibans guanyen base social i controlen més del 60% del país.
Els talibans seran tot malanats com es vulgui i un poc més, però estan a ca seva i qualsevol solució al país que es vulgui fer sense ells segurament té poc futur.
Ens podem demanar què passaria si tota la doblerada que suposa mantenir prop de 100.000 soldats, (que a més d’anar ben armats, vesteixen, mengen, consumeixen, i tots cobren un bon sou) i tenir i mantenir tot l’equipament d’armes i vehicles, es destinàs aquest “gastòrum” a promoure el desenvolupament d’Afganistan; o fins i tot, es destinàs a donar menjar a la població, amb un tres i no res s’hauria acabada la fam.
¿Realment hi ha cap governant del món que pensi que amb més soldats es resoldran els problemes? ¿Realment el que mou tot aquest guirigall són motivacions humanitàries i l’amor al poble afganès?
Amb més militars a Afganistan en lloc d’esmolar, farem osques.

L’Iraq segueix dessagnant-se

Ens acostuman a tot, manco a les garrotades. Si aquestes garrotades són atzibades damunt les espatlles dels demés, aviat ens hi podem acostumar, perquè “mals d’altres rialles són”. Més que de pressa ens hi acostuman si els que les reben ens cauen enfora i encara més aviat si són negres o moros. Ens estam acostumen a conviure amb que produeix el sistema i les seves guerres. Els mitjans de comunicació s’encarregan de posar sordina als morts que no interessen i altaveu als que interessen. Al moment que escric escolt: “Tot el món plora la mort de Michael Jackson, de rei de la música “pop”. A Iraq, el mateix dia dins un mercat han mort 70 persones innocents per un atemptat, sols les ploren els seus i el món ni s’immuta; i ahir 40... i cada dia es repeteix la tràgica història.
Aquests morts, el d’Afganistan, els de Darfur, el del Congo... no conten. Trobareu sols a un raconet de qualque diari aquestes morts quan s’han fet quotidianes, són morts que han perdut el caràcter de notícia fresca. Ningú les plora, més enllà dels familiars i amics. És gent que no conta. Quasi tothom sap els milions de morts jueus en el famós holocaust, ¿qui sap el número de morts i desplaçats Palestins, sotmesos a un segon holocaust produït per aquells que patiren el primer? Qui més qui manco sap, pam envant pam enrere, els soldats dels EEUU que han mort després de la funesta invasió a l’Iraq, però ¿qui sap iraquians que han fet la pell de llavors ença fruit de la violència provocada per la invasió? Per altra banda, el mercenaris nord-americans cobran un sou per matar i saben que s’arrisquen a morir, però els nins i tots els civils innocents que cada dia colen la vida, no tenen res a veure amb els interessos d’aquesta guerra mentidera i inútil que se’n duu vides sense pena ni glòria. I els civilitzats(?) que hem armat o consentit aquesta escabetxina humana, ens miram el llombrígol.
Els que tenim oberts els ulls de l’ànima, com Raimon, “diré el que tu i jo sabem i que sovint oblidam: “Hem vist la por ser llei per a tots. Hem vista sang que sols fa sang ser llei del món”. Ja és ben hora que tornem a cridar amb fermesa: “No; jo dic no, diguem no. Nosaltres no som d’eixe món”.

Mariano Moragues Ribas de Pina

Ja n’hi ha per estar-ne farts, o no?

Altre bony ens ha eixit, i un que en teníem, són dos. El Palma Arena destapa una altra claveguera, tan feresta com la del metro: s’ha construït el velòdrom més car i més mal fet del món, tal com sona, i per més inri, la UCI no el reconeix per fer-hi carreres a nivell internacional. I davant aquest merder, on els duros han fuit per les bardisses i es comença a esplugar on han anat a parar, tornam a assistir al teatre dels cappares dels culpables del desveri: embullar fil, aferrar-se a l’emblanquinat de les formes, enredar la boga, tirar pilotes fora, inventar cortines de fum, “jo obeïa ordres de més amunt”, “jo firmava el que em posaven davant els tècnics”; i, el de sempre, la millor defensa és l’atac, i parlar d’“inquisició, persecució, estat dictatorial”... I amb aquest sò l’enterram. En lloc de demanar perdó avergonyits amb la coa el mig de les cames i fer una bona neteja dins el redol. ¿No serà que també els grossos del partit estan embolicats dins aquest bugat...?
Enmig de tota aquesta cínica comèdia es parla d’estat de dret, de la presumpció d’innocència, del màxim respecte per la justícia, que tots som iguals davant la llei, d’ètica i altres herbes. ¿Com llamps els qui tenen duros paguen una fiança (part del que han robat) i au!, a passejar i a cercar un “bon” missèr que sàpiga cercar el foradí legal per sortir d’emblavins? Ai, si un dia el misser R. Parera pogués treure tota la porqueria que te amagada dins el despatx, presidit per un Sant Crist, de dins les carpetes sortirien serps i calapots a balquena!
Votar un partit que ens roba milions a cada una de les obres que emprèn, avui en dia seria ja una estupidesa impensable i voler tapar el sol amb un dit. Votant del PP: ¿No t’adones compta que malgrat no hagin forçat el pany de ca teva, ni han rastrejat els teus enfonys i calaixos, han espampolats els duros de la teva butxaca que eren per redistribuir? A aquests lladres de corbata, ¿els gratificaràs amb el teu vot perquè puguin seguir robant? ¿On treu cap això? Donar-los el vot altre pic, ¿no vendria a ser una complicitat, una aliança amb els lladres? No sé si a les altres comunitats governades pel PP la cosa és tan escandalosa com a Mallorca, però aquí és ben hora que escalivem d’una vegada i no ens deixem prendre pus el pel i els doblers. Creis-me, n’hi ha per estar ben fellons.

Mariano Moragues Ribas de Pina

¿Què fa l’Estatut de Catalunya al Tribunal Constitucional?

Un document que ha passat pel sedàs de dos parlaments, l’autonòmic i el de l’estat, on li pegaren una bona escapçada (A. Guerra “dixit”) per deixar-lo com una patena segons Zapatero i a més a més passà ja retallat pel referèndum resignat del poble català, no pareix lògic que hagi d’estar sotmès al criteri d’uns quants jutges del Tribunal Constitucional. Es curiós saber que bastaria un vot per fer la potranca a un Estatut que havia estat sedessat i primfilat per dos parlaments i un poble. A més a més, tots saben qui ha posat aquests jutges, de quines egos vénen, de quants de punts se calcen i per defensar quins interessos. ¿Quina confiança d’imparcialitat pot donar un tribunal que l’han triat, aquesta és teva aquesta és meva, entre el PP i el PSOE?. Per afegitó, aquests dos partits que han posat els jutges són nacionalistes espanyols excloents, enemics acèrrims entre ells, que no fan més que gatinyar-se tot lo sant dia, però a l’hora de defensar l’Espanya “UNA, GRANDE Y LiBRE” són capaços de tramar un matrimoni “contra natura” al País Basc, i fins i tot d’excloure dins Euskadi la seva enverinada batalla política. El moix i la rata menjant del mateix plat a l’hora de defensar el seu nacionalisme.
Això pel que fa als dos fets il·lògics: per una banda que unes poques persones tenguin més poder que dos parlaments i un poble i per l’altra, que dos partits d’una mateixa ideologia en aquest aspecte manegin un tribunal, la qual cosa fa absolutament dubtosa la seva imparcialitat, perquè pateix un vici de naixement; és un tribunal bord, fet a mida.
Però encara hi ha un altre desveri: es fa tard. Com diem a Mallorca:“antes, antes, va dir en Canyot”. ¿No era abans d’aprovar-se que havien de dir si tirava endavant o no? Ara ja deixarien com un pedaç brut els legisladors i a tot un poble.
I encara més: ¿escapollaran tots els altres estatuts que han copiat moltes parts del català?
No els falta raó als que troben que els catalans han d’exigir respecte sobre el que han decidit amb prou dificultats i tenen tot el dret a sortir al carrer a defensar el que es va aprovar amb el 88% del seu parlament, recolzat per un referèndum. I no es tracta de badar, perquè ja no tendria sentit anar a plorar davant “un ja està fet”. I els que han nomenat a dit al Tribunal Constitucional, que no venguin ara a sermonejar cínicament dient que no val fer pressió.

Mariano Moragues Ribas de Pina

¿Qui hi posarà remei?

Ja hi tornam a ser: a l’aeroport un cabo de la guàrdia civil pegà a un jove que tengué la desvergonya de parlar-li en mallorquí.
Així mateix és blau el fester! Ara resulta que els mallorquins no podem parlar el mallorquí a Mallorca i si ho feim amb la guardia civil, podem ser acusats de “falta de respeto a la autoridad”, de “alteración del orden público” i fins i tot, ens poden donar una pallissa.
Idò, que vos pensàveu!, ja ho diu la Constitució, que es protegiran les diferents llengües de l’estat, però mentre tothom parli castellà i res més. Amb guàrdies civils com aquests, germanets d’en Tejero, més val que no ens protegeixin. Seria qüestió d’encarregar a en Carlos Delgado, o al Grup Ramón Llull, o al Circulo Balear la protecció dels nostres drets lingüístics, que fins aquí, que jo sàpiga, encara al manco no han pegat a ningú, maldament hi hagin fet envant.
Està vist que ni Rubalcaba, ni Mesquida, ni Socías no estan per defensar els mallorquins malcriats que s’atreveixen a xerrar en mallorquí, com si res, a tot un senyor guàrdia civil. On s’ha vist mai aquesta insolència! Els bàmbols de mallorquins encara no hem entès que “estamos en España y en España se habla español y punto.”
Fora berbes, ja està bé de deixar-nos trepitjar un pic i un altre, sense xistar ni motar! No té consol haver d’estar sempre defensant l’evidència del dret dels mallorquins a parlar en mallorquí a Mallorca. Ja som molts els que començam a estar tips i fins allà on no dic d’aguantar. Encara hauríem de ser molts més i per dignitat rebel·lar-nos amb més força, quan ens volen fer els comptes dins ca nostra. Que no trobin estrany que creixi el desig d’independència quan ens dejecten de mala manera i ens maltracten fins i tot físicament. Fins aquí hem arribat!
PD.: Al Sr. Socías, als comandaments de la guàrdia civil i als jutges, els recordaré (en castellà perquè no diguin que no ho entenen) algunes sentències del Tribunal Constitucional que han de fer cumplir: “En los territorios dotados de un estatuto de cooficialidad lingüística el uso de los particulares de cualquier lengua oficial tiene efectivamente plena validez jurídica en las relaciones que mantengan con cualquier poder público radicado en dicho territorio, siendo el derecho de las personas al uso de una lengua oficial un derecho fundado en la Consitución y el respectivo Estatuto de Autonomía” (SSTC 82/1986). Una altra: “Los poderes públicos deben garantizar, en sus respectivos ámbitos de competencia, el derecho de todos los ciudadanos a no ser discriminados por el uso de lenguas oficiales en la Comunidad Autónoma” (STC 337/1994). M’imagin que aquestes sentències es donaren per defensar els drets del castellanoparlants, però crec que els mallorquins també devem ser ciutadans i de rebot vull pensar també que tenim aquests drets, o no?

Mariano Moragues Ribas de Pina

El nacionalisme i l’imperialisme espanyol: Matrimoni PSOE-PP

Ja tenim la Seu plena d’ous: la detra espanyola s’ha casat amb la suposada esquerra espanyola al País Basc, fent un pacte “contra natura”. Quin bunyol, déu meu! No hi ha dubte que la dreta és dreta; ara bé, el que es pot dubtar és que el PSOE sigui esquerra.

La política fa miracles: voltant cantó es peguen sabatades tot lo dia i ara corda i poal, o, per ser més precís, cul i merda. ¿Què pot unir dues ideologies contraposades, si és que realment ho són? Sols el llevar d’enmig un enemic comú, un nacionalisme basc, pagant el preu que sigui: traint els propis principis; eliminant, fent trampes, abans de les eleccions, a partits polítics que duen darrera més de 100.000 votants (¿tants terroristes hi ha?; pactant normes que enfonsin l’euskera; anomenant presidenta del Parlament Basc una senyora de l’OPUS (tot un símbol de posicions reaccionaries, que, com el Papa, no va de preservatius); negant plegats tota possibilitat de diàleg amb els que defensen la lluita armada i una altra idea de país; renunciant fins i tot a qualsevol tipus de federalisme; prohibint que el poble digui la seva paraula en un referèndum, expressió essencial de democràcia; la dreta que defensava a ca nostra que el partit més votat hauria de governar, allà no val...

¿De què anam? Clar i llampant, aquest nacionalisme basc ha de ser substituït, fort i no et moguis, per el nacionalisme espanyol, i per això bé ho paga renunciar a tots els principis i a tota lògica; les fronteres entre dreta i aquesta esquerra, si existiren mai, és hora d’esbucar-les en nom de l’imperi. S’ha posat de moda fer ofertes electorals de “canvi”, quan qualsevol diccionari elemental ens dirà que la dreta la conformen “partits polítics partidaris del manteniment de l’ordre i dels valors morals tradicionals”, cosa que a més està prou demostrada històricament. Una mostra més perquè vegeu que de canvis res de res, el 20 de febrer d’aquest any el ministre Fernández Bermejo va renovar el títol de Duc de Mola al descendents del General franquista Mola, qui a la Guerra Civil fou encarregat de sotmetre el País Basc, qui entre altres barbaritats deia que s’havia de sembrar el terror “eliminando sin escrúpulos ni vacilaciones a los que no piensan como nosotros”, i al qui Franco l’any 48 donà el títol de Duc i “Grande de España”. Tot un símbol, ¿o no?

Que no ens vulguin fer creure que s’apleguen el moix i la rata perquè convé que hi hagi alternància en el poder, ni per raons democràtiques, ni per conveniència pel poble basc... Això de la cohesió territorial no és altra cosa que tothom estigui a les ordres de Madrid. I tot plegat no és més que embullar fil. La realitat crua i nua és la “España una, grande i libre” i poder, poder i poder; tot el demés són punyetes. És que finalment, el nacionalisme central i el perifèric sols es diferencien en una cosa: que el central té la força.

Sempre estam en les mateixes; mem si arriben a treure altre pic el “bando” militar d’Estella del 36 del Comandant Sanz de Iturria: “Se acabó el gora euskadi, estamos en los tiempos de VIVA ESPAÑA”.

Tancarem aquest article, no amb un ”adéu”, més bé amb un “ADIOS”, fent cas al que deia també aquest comandant: “Se prohibe la palabra agur, importado por los separatistas en lugar del Adios, genuinamente español”.

Drets Civils i Polítics o paper banyat?

Quan llegim els documents oficials, nacionals i internacionals, referents a conceptes com autodeterminació, independència, autonomia, autogovern, nació, poble, nacionalitat... ens pot donar la impressió de claredat i contundència, però en realitat finalment cadascú els interpreta així com li convé, i sobre tot els més poderosos els poden capgirar totalment.

Si llegim, per exemple, el que diu el primer article del Pacte Internacional sobre els Drets Civils i Polítics de 1976: “Tots els pobles tenen el dret a la lliure autodeterminació. En virtut d’aquest dret estableixen la seva condició política i també el seu desenvolupament econòmic, social i cultural”

Aquest enunciat que pareix tan clar i llampant, quan es vol aplicar a la nostra realitat, els grans centres de poder comencen a embullar fil: què s’ha d’entendre per “poble”? Són les Balears un poble? Ho són Catalunya o el País Basc? Per aquí pareix que no hi ha dubtes, perquè així ho reconeixen els seus estatuts i, per exemple, el mateix fet de anomenar-lo País Basc. Idò bé, tenen dret a la lliure autodeterminació? És clar que no, malgrat es parli de comunitats autònomes (que finalment no ho són, perquè hi ha una contradicció “in terminis” quan es parla d’autonomia i autodeterminació, i són altres els que determinen què poden decidir i què no).

Si els pobles tenen el dret a l’autodeterminació i assumim que a Espanya hi ha diferents pobles (nacions, nacionalitats, països o el que es vulgui dir), pareix que hauríem d’assumir que tenen el dret a exigir aquesta autodeterminació; per cert, exigir, no a demanar com a favor.

Els que no volen aplicar l’article a la nostra realitat diran que es refereix a les colònies, i sens dubte s’hi refereix, però què és el que defineix que un poble és pot considerar una colònia. La Resolució 1514 de l‘ONU, l’any 1960 ja ho deixava més o manco clar: “La subjecció del pobles a una subjugació, dominació i explotació estrangera, constitueix una negació dels drets fonamentals”. Tornam estar embolicats, perquè es dirà que això no correspon a la realitat de cap dels pobles d’Espanya, maldament la història pareix dir que sí hi ha hagut subjugació, dominació i explotació. No és d’esperar que el dominador es reconegui com a tal i estigui dispost a amollar a les bones; no sé de cap dictador que s’hagi reconegut a si mateix com a tal.

Teòricament un referèndum podria donar a conèixer la voluntat d’autodeterminació o independència d’un poble. Sens dubte un referèndum és el camí més democràtic i directe per l’adopció d’una decisió, perquè reflexa la sobirania del poble. Però resulta que la Constitució de 1978 a l’article 149 diu que les consultes populars per la via de referèndum, les ha d’autoritzar l’Estat. Vet-aquí que ens trobam altre pic amb un entrebanc posat a la autonomia dels pobles; una prova més de la “subjecció a una subjugació” i de la retallada del dret de la lliure autodeterminació dels pobles.

Diuen que “parlant s’entenen”, però ja pots escainar si no te volen escoltar, acabes desgargamellat i no has aclarit res.Si es tanquen totes les portes i els drets proclamats són paper banyat, què s’ha de fer?: Aguantar, plorar, callar i renunciar als drets...? O més bé: Enrabiar-se, protestar i exigir?

Ja és hora que tots plegats cridem fort: Prou!!!

Tothom sap que la nostra comunitat ha sigut atàvicament la més mal finançada de tot l’Estat. Ho ha reconegut públicament el president Zapatero, fins i tot qualificant d’injusta tal situació i ens ha promès posar-hi remei. Ho sap el president Antich, que sofreix les conseqüències a l’hora fer les despeses necessàries per una marxa acceptable dels serveis i dur endavant les inversions que es requereixen. Però fa la figa blana i ja es conforma a no estar per davall de la mitjana, que evidentment significaria una millora, però no eixugaria la malmenada històrica, ni significaria fer justícia a la nostra comunitat que aporta el 14% del seu PIB a l’Estat i que ha deixat de rebre entre 2002 i 2006, 1.632.400 milions d’euros del Estat, segons un informe del Servei de Finançament del Govern Central.

Qualsevol illenc més o manco informat sap que ens prenen el pèl i s’aprofiten de nosaltres. Per si qualcú dubta del que dic que vegi com es distribueixen els doblers: el 2007 la mitjana del finançament estatal era 505,73 euros per habitant a l’any, mentre que per nosaltres foren 221,57; més clar: aigua! Basta passejar-se una mica per la Península per donar-se compta que totes les infrastructures i serveis són millors que les nostres, i moltes d’elles amb alguns doblers nostres. Com un simple exemple vegem la misèria que significa posar en marxa un trenet de jugueta de Manacor a Artà, davant tota la xarxa de ponts, túnels, vies noves i maquinària per dur l’AVE per tot arreu de la península. Nosaltres hem de demanar almoina i gemegar per aconseguir quatre duros que ens pertoquen.

La resignació i el conformisme davant la proposta de Solbes que suposa millorar sols una miqueta (en 200 milions d’euros) el finançament humiliant que hem patit anys i més anys, no ens ha de tapar la boca. Els mallorquins podem pecar de temorencs i patir d’ala curta, amb allò de “tanmateix” i de no moure bues, per això ens han estafat fins ara.

Es precís que els illencs siguem capaços de fer una alçada de cul quan ens punyen la dignitat; demostrem que no tenim la sang de peix i que la paciència acaba quan comença l’abús. Ja es sap que de les herbes molles se’n torquen el cul. Ja que no crec que el nostre president tengui el coratge de posar-se al davant de una manifestació multitudinària, com pens seria el que tocaria i fins i tot li donaria punts, mem si hi ha qualque partit o organització que pren les messions convocant a la gent a dir fort: Prou!!!

Refresquem la memòria abans de decidir

Un dia, a Perú, vaig agafar un taxi, i conversant amb el taxista me contava que havia estat el xofer d’un General que, segons jo coneixia, s’havia embutxacat il·legalment molts de duros. Quan li vaig dir que havia robat molts de doblers, me respongué, com si res: “Sí, es cierto, pero era bien bueno el señor: ha robado mucho, pero sin hacer daño a nadie”. El pobre havia pres per l’ansa que crema la frase sibil·lina: “Lo que és del comú, no és de ningú”, en lloc d’entendre que el que és de tothom, ningú se’l pot apropiar.

Idò bé, dins la lògica del taxista, els mallorquins tenim molt bona gent que ha robat molt, però sense fer mal a ningú. Pels que ens movem dins la lògica del bé comú, els que roben són, ni més ni manco, gent de l’ungla, lladres que ens fan salvatges els nostres doblers, aprofitant-se del seu càrrec

Per no forçar massa la memòria amb casos del passat, com Brokerval, Túnel de Soller, Bon Sossec, etc. i no haver de fer la llista massa llargaruda, recordarem alguns dels casos destapats fins ara, que per no ser malpensats, suposarem que són els més grossets, deixant en banda petits detalls, com el cas Rasputín i una mala fi d’altres bufes dins alguns pobles: Sineu, Ses Salines, Campos...

Que no es sentin ofesos els corruptes que no anomenem, ni aquells que encara no han aplegat i no han tengut la glòria de sortir al diari; amb un poc de sort pentura encara hi seran a temps si els fiscals Carrau i Horrach, als qui per cert caldria fer un monument, no amollen en la seva tasca.

Vet aquí una llisteta dels nostres lladres més emblemàtics i d’alguns imputats ben sospitosos, no sigui cosa que ens oblidem, perquè cada dia es destapa una nova claveguera i els nous casos podrien tapar els vells:

Ajuntament de Palma: Rodrigo Santos, segon del PP dins l’Ajuntament, gasta amb la tarjeta de crèdit de l’Ajuntament per anar de gresca i estan per aclarir les irregularitats del castell infantil del Parc de la Riera i altres herbes.
Empresa Funerària Municipal: La Presidenta Marina Sans fa viatges amb la seva família, carregats a l’Empresa Funerària, i Oscar Collado, gerent de la mateixa empresa, dos almuds del mateix.
Voramar Andratx: El Batle Eugenio Hidalgo, el celador Jaume Gibert i el Director Gral. d’Ordenació del Territori Jaume Massot, fan de tot i molt dins urbanisme.
Bitel: Presumpte espionatge telefònic i Damià Vidal, Gerent de l’Empresa Pública i d’Informàtica i tres persones més de l‘empresa, acusats de malversació de fons públics, amb ús de la tarjeta de crèdit de l’empresa, perquè el pobre segons confesà: “No sé dir que no”. Devers 700.000 euros.
Turisme Jove: Damià Amengual, Gerent i n. 2 del PP a Algaida; Juan Francisco Gosálvez, Cap de Servei i Instal·lacions, ex dirigent de Nuevas Generaciones del PP i la seva dona, que llogaven un local seu, que mai funcionà, al Consorci per 54.000 euros a l’any i la seva reforma costà uns 300.000 euros; Jaume Cerdà, comptable del Consorci, també vinculat al PP.
Consorci de Desenvolupament Econòmic de les IB: La gerent Aina Ordines (capsa de Cola Cao enterrada al jardí de ca seva, amb uns 240.000 euros) i la seva esposa Isabel Rosselló, i sis persones més vinculades a contractes milionaris; el director de Promoció Industrial, Kurt Viaene.
IBATUR: El Gerent M.A. Bonet va menester 85.000 euros i pegà a la caixa de tots.
Son Espases: “Pelotasso” urbanístic que està desqualificat per la taxació oficial i ara pel Tribunal Suprem; tot fa una pudorada.
El metro: Sols arreglar el desastre del metro de moment ja ha costat 28 milions; la fiscalia està revisant els comptes, perquè pareix que hi ha moltes partides no justificades.
Palma Arena: El que havia de costar 48 milions, ha costat prop de 100 milions, la UCI hi ha trobat tals deficiències que es nega a homologar-lo.
IB3: Anticorrupció investiga els contractes amb José Luís Moreno, se sospita de sobrecostos i desapareixen documents i expedients del canal.
Palauet de Jaume Matas: Encara no es sap d’on sortiren les misses.
Maqueta de l’opera de Calatrava per el port de Palma, proposada per Jaume Matas: Un 1.200.000 euros.
Llucmajor: El Batlle del PP Lluc Tomás que es concertà amb el regidor i segon tinent de batlle Joaquín Rabasco (ASI), que foren condemnats per frau públic de quasi un milió d’euros.
....

Fins aquí un recompte d’alguns aprofitats coneguts de la darrera legislatura del PP, cosa que no vol dir tots, i això que ja van 24 imputats. (Tot un “rècord”). Cap dels Consellers que els tenien a les ordres, se’n temeren de res, ni es responsabilitzen de res.

Ara veurem com en surt UM del bon caramullet d’imputats, que té embolicats en alguns casos que puden: Son Oms amb Bartomeu Vicens, Maximilià Morales; Can Domenge, on podrien sortir empastissats amb Miquel Nadal, l’amo d’UM i Conseller, i Miquel A. Flaquer, portaveu d’UM en el Consell; l’operació Peatge, amb Gonzalo Aguiar, Director General de Carreteres, imputat darrerament.

Per no quedar sense puntuar, també el PSOE té els seus dos imputats.

Davant aquesta endemesa s’ha de veure si serem tan betzols com aquell taxista, que considerava que els qui robaven eren bona gent que no feien mal a ningú, i seguirem votant als que ens pispen els nostres duros, deixant-los amb les claus del nostres calaixos. Una refrescada de memòria tal volta ens guardarà de caure de grapes dins el mateix clot. Mem si escalivarem d’una vegada! Ase sia, qui d’ase se fia i qui fa tres, ase és!

Una COPE que el dimoni només li guanya a banyes

No sé si en el món hi ha cap emissora de ràdio tan parcialitzada i enverinada com la COPE. Crec que dins Espanya no n’hi ha d’altra. Paradoxalment, és una emissora de l’Església Catòlica, institució que diu que no s’afica en política, que defensa la veritat, que vol ser referent de moral, d’amor i de reconciliació. Quina ironia!

Que l’Església tengui un estat i ambaixadors i digui que no s’afica en política és del tot contradictori; encara que no tengués un estat, a Espanya tots sabem bé de quins punts se calça, quin paper ha jugat i amb qui segueix jugant políticament, i no ens venguin amb coverbos. La COPE és l’emissora més descaradament “pepera i dretana” i que es dedica, amb la mateixa estratègia que el PP, a donar branca de valent tot lo sant dia a Rodríguez Zapatero, a l’esquerra i a la gent incòmoda del PP.

Que l’Església tengui una emissora colonitzada per un sector del PP i de l’extrema dreta, maldament crec que va contra el seu fundador, que desbarra, escampa rancúnia i insulta per pa i per sal a través dels seus sicaris, cau com un mal toc pesta amb les paraules independència, llibertat, veritat, amor, reconciliació... i altres herbes morals, que prediquen damunt la trona els de la Conferència Episcopal, “fent sa monja”, amb veu paternalista, mans juntes i coll tort. “Això no es la cosa, cara de rosa”.

Els bisbes són els vertaders responsables d’aquesta esquizofrenia, no els conductors “talibans”, fets de les retalladures de Judes (Federico Jiménez Losantos, Cristina López, César Vidal i José Antonio Abellán) que la Conferència Episcopal ha posat al cap davant dels principals programes.

Per si no bastàs, per acabar-ho de confitar, com correspon a la línia política del nacionalisme espanyol, parlen pestes i destralegen qualsevol altre nacionalisme i contra “la imposició”(?) de qualsevol llengua a no ser el castellà; aquesta sí pot ser imposada.

Sé que hi ha bisbes, clergues i laics catòlics que s’avergonyeixen de l’orientació i conducció de la COPE, però no els senten piular massa. Mem si es desperten i treuen qualque pic les corretjades, que ja és ben hora si no volen perdre més gent de la guarda, de cada dia més escafida!

Els perns del món

Dins les tradicions de llegenda de Mallorca n’hi ha una que diu que el pern del món es troba dins el campanar de l’església de Sineu, però ja fa estona ferm que el s’endugueren i ara el món gira loco i desgavellat damunt uns perns que mesclen i fan anar de gambirot a més de mig món.
Tot gira damunt nous perns que són els cavalcadors de l’apocalipsi i les plagues dels nostres segles que escampen la por, la injustícia, la guerra, la fam, la destrucció del medi ambient, etc., per tot arreu dins la nostra petita nau còsmica. ¿D’on ve tot aquest talabastaix que condemna a gran part de la humanitat a la misèria? Pentura cavant fondo la raó darrera l’hem de cercar dins aquella mítica temptació del Gènesis: “si menjau d’aquesta fruita sereu com déus”; aquesta ambició del poder, que ens creiem ens farà petits déus mundans, passa en primer lloc pel poder econòmic, que llavors es converteix en poder social i acaba dominant la política. Ja ho diu el nostre refrany: “qui té doblers vola i qui no en té, rodola”.
Però, ¿damunt quins cavalls cavalca avui aquesta ambició de poder i domini regit per les rendes del doblers? Alguns dels més importants són: els negocis de la venda d’armes que es nodreixen dels conflictes que solen venir de l’ambició dels doblers, servint-se de militars mercenaris i escorxant civils innocents; el món financer, amb els paradisos fiscals i els bancs, que amb cor d’usurers, ens roben legalment i ara en temps de crisi són els primers en rebre doblers a palades; la màfia i els cartells de les drogues que empesten mig món entre la corrupció i la droga que enganxa milions de éssers humans, duent-los a la destrucció física i psicològica; les grans transnacionals, aferrades al dogma del lliure(?) mercat, exploten homos i recursos naturals sense contemplacions, deixant darrere un regalim de misèria i destrucció per on passen...
Aquests són alguns del grans fils, fets de les retalladures de Judes, decisius dins l’actual sistema que maneja la política mundial, una mica frenat per minories que no s’han deixat enlluernar per llumets de colorins amb què ens volen entabanar.
Si volem sortir d’aquest andarivell, és hora de canviar els perns del món a fi que girin en torn a la vigència real de la justícia i dels drets humans fonamentals per tothom.

Inequitat escandalosa

Crec que és prou clar que la manca d’equitat en la distribució de la riquesa és una de les més greus injustícies del món, i fruit d’un sistema socioeconòmic que la justifica i fomenta. Més de mitja humanitat viu i es colga amb fam, mentre una minoria molt petita neda dins la balquena, sense cap escrúpol, més aviat fent ostentació de l’opulència, la qual per més oprobi i escarni, es converteix en paradigma social: reis, multimilionaris, banquers, luxe i consum a les totes... són els models admirables amb més cartell. I això succeeix en el nostre país “democràtic”(?) i governat per “socialistes d’esquerra”.

Si això pareix exagerat, vetaquí uns quants exemples de impudícia, que ens haurien d’obrir els ulls i demostrar-nos de manera clara i llampant quan inequitativa és la nostra societat; que no ens donin ou per bou.

Recordem: l’any 1999 Amusátegui, ex-president del Banc BSCH, s’embutxacà 43,75 milions per retirar-se, i l’exconseller delegat Corcóstegui un poquet més 108,1 milions. N’hi va haver que això els pareixia un abús, però al Tribunal Suprem li va parèixer que no hi havia res a dir perquè els grossos de l’administració del banc consentiren “en tal ventaja de índole económica” pels dos pillastres i no estava provat que hi hagués hagut “perjuicio patrimonial”. Idò, què vos pensàveu...? Si un mort de fam hagués pispat dos o tres mil euros de qualsevol banc, per aquesta petita “ventaja económica”, l’aficarien dins la presó, amb tota la raó del món, per ”perjuicio económico”, i per poca vergonya.

L’any 2004, Alfonso Cortina sortí de la presidència de Repsol YPF amb una vintena de milionets per anar tirant, i ara me pens que ja hi torna a ser, per replegar-ne un parell més cada any.
Manuel Pizarro, expresident d’ENDESA, l’any 2006 tengué un sou de 3,200 milions , un 38% més que l’any 2005, perquè, pobret, no li bastava per viure. I a l’hora de deixar la presidència, com que anava curt de pinyons, s’embutxacà uns 17 milions, a més de 4 milions per la venda d’accions que havia comprat en la sessió anterior a l’OPA de Gas Natural, i això que diu que no sabia res de l’OPA que va fer pujar el preu de les accions.

Devers Can Botín, es posen les botes: el president del BBVA, Francisco González, té un sou de 9,78 milions (515 vegades més que el sou mitjà espanyol que és de 19,000 euros a l’any) i el conseller delegat, Alfredo Saenz, té un souetlo de 8,09 milions. Tot això sense comptar el que es diuen “stock options”. La filla d’En Botín mena es ca magre, la pobra, perquè només cobra 3,08 milions. Accionistes envejosos i els sindicats han denunciat que troben que fan un poc llarg, però és perquè no comprenen que la vida està molt cara i es tenen moltes necessitats.

Això només són alguns exemples d’un mal estès a Espanya, Mallorca i arreu per tot el món.

M’agradaria que qualcú m’explicàs d’on surten les misses i com es justifiquen aquestes indemnitzacions i aquests sous milionaris dins un món en el qual mil milions de persones tenen mal de fer simplement omplir el gavatx. Em puc explicar fàcilment la ràbia que pot sentir un afamegat quan es topa amb gent que viu dins la superabundància i el luxe, i, a damunt, se’n fa gros. No em digueu que no és ofensiva l’abundor devora la misèria.

“S’ase deia an es porc orellut i ell en tenia set canes”

Ningú pot negar que l’Església Catòlica ha estat una font de gent altruista durant tots els segles de la seva existència. Avui encara hi ha molta gent anònima i altres d’anomenada que s’ha mantenguda feel al missatge original del seu fundador.

Paral·lelament, també durant molts segles i fins avui, l’Església ha mostrat una altra cara contraposada al missatge evangèlic. Ens basta veure l’espectacle llastimós d’incoherència i cinisme que ens ofereix la jerarquia espanyola en molts d’aspectes.

En aquesta ocasió, sols com un exemple més, em referiré al trist paper que està fent altre pic impugnant la nova assignatura de “Educació per la ciutadanania”, dient que es tracta d’un adoctrinament polític.

Per tots els vents: ràdio, televisió, premsa, sermons, escoles, etc... tira llamps i pestes i gotes corals en contra de la inclusió d’aquesta assignatura en el currículum escolar, cosa que es dona a molts de països i es considera una peça clau per millorar el civisme i la convivència democràtica.

Quasi tots els cappares de l’Església espanyola (com sempre, acompanyats del cor del PP; no en faltaria d’altre!), troben que es tracta d’un adoctrinament inadmissible. Quina barra! Durant segles l’Església no ha fet més que adoctrinar mig món, sempre amb aliança amb el poderosos i molt sovint espasa amb mà. “Cap geperut es veu el seu gep”.

Fins no fa massa aquí a Espanya hem viscut l’escandalós adoctrinament del nacional-catolicisme, que invadia tots els àmbits i que avui encara esperoneja perquè està ferit d’ala. Aquesta Església que ho presidia i manyuclava tot, ara mos surt amb aquestes comandacions que no tenen ni cap ni peus.

Tots els de la meva generació rebérem, fort i no et moguis, una sobredosi de religió catòlica, apostòlica i hispano-romana: a la casa, a l’escola, al carrer, al mitjans de comunicació i a tot acte oficial. No vaig sentir escainar cap bisbe en contra del dictador, més aviat el passejaven baix “palio”, quan sols hi anava “el Santíssim”; no digueren ni ase ni bèstia quan implantaren la “Formación del Espíritu Nacional” (una autèntica exaltació del franquisme amb professors de la Falange); no piularen, ni poc ni molt, quan tots els mitjans de comunicació estaven controlats i no hi havia cap tipus de llibertat de premsa... On ens venen ara els adoctrinadors per excel·lència a parlar en contra de l’adoctrinament dels altres! Realment els Rouco i companyia “han perdut el kyrieleison”, “moguent unes completes de nyic i nyec”, “que no treuen cap enlloc”, com no sigui voler mantenir l’exclusiva del adoctrinament i seguir “tot fideus” amb els sectors més reaccionaris de la societat.

L’incoherència i el cinisme campetjen per dins la plana major de l’Església, que està molt lluny del seu mestre i fundador. Em sembla que si el Bon Jesús comparegués altre pic, tornaria a agafar les corretjades i repartiria llenya a les totes, fent botir mitres i repartiria “hosties” d’aquelles que fan fumet devers les anques dels qui les reparteixen consagrades.

Carta oberta als Director de la Primera de TVE i al Sr. Antoni Martorell, Director de IB3

Com a contribuent no vull que els meus doblers serveixin per mantenir una televisió nacional i autonòmica que embruteix i aliena a la gent amb programes com els de xafarderies “roses” o truculentes que ens donen cada dia dins horaris de molta d’audiència, especialment de dones. No és això el que hem de menester els ciutadans. Com pot ser que gent suposadament intel·ligent, amb un càrrec de tanta responsabilitat social, permeti aquesta bugaderia estupiditzant. No ho entenc. M’ho podrien explicar?

Els protagonistes del anomenats programes del “corazón”, són rics i famosos o “famosets”, que posen a disposició pública la seva vida sentimental, els seus luxes, les seves disbauxes i tota casta de frivolitats que ofenen la intel·ligència crítica i la sensibilitat de mig món que passa rusca.

Ja sé que aquests programes tenen una gran audiència, però això no justifica de cap manera la seva emissió; sols vol dir que hi ha molta gent xafardera que li agrada rastrejar i esplugar a casa d’altri i estar al corrent de la vida i bufes de la gent estufada i botifarrenca, que pretén de cames primes. Aquesta gran audiència parla també del pobre nivell cultural d’una bona part de la gent, especialment de moltes dones. (que me perdonin les feministes, però seria ben hora que posassin forqueta aquestes programacions que omplen el cap de grins i bajanades al seu gènere).

Em sembla realment preocupant que la televisió que pagam tots , ens doni fems a balquena i serveixi per denigrar als ciutadans amb programes “rosa” i “el caso” abans de dinar i sopar. No val l’argument que això és el que vol la gent i que cadascú es lliure de canviar de canal si no li agrada. Això per ventura (?) val pels canals privats, però no per una televisió que toca ser un servei públic saludable i no fomentar la morbositat, la frivolitat, l’ostentació, l’alienació... i tota una tracalada de vuits i nous i cartes que nop lliguen que no és de dir. Aquests programes no son innocus, són verí pel cervell i plantegen models que no són més que “pois entrats en costura”, que han passat de l’anonimat a la fama o a l’opulència en poc temps i sense mèrits memorables. Fan vera la dita “qui té doblers vola i qui no en té rodola”. Ja ni ha prou de pagar perquè ens donin porqueria!

Segurament, a moltes dones si les llevassis aquesta bugaderia, es trobarien com un ferrer sense carbó i les arrabassaries el principal tema de conversació. I precisament aquí està el dau!

Una de les grans endemeses de les classes dominants del franquisme

Com tots els de la meva edat puc donar testimoni que després de la Guerra del 36, a Mallorca pràcticament tothom parlava el mallorquí. Era la llengua vehicular per tot arreu, tant a Ciutat com a la pagesia . Sols alguns funcionaris o uniformats venguts de la Península i alguna família on un dels dos pares era foraster, parlaven castellà. Certament, per altra banda, molts pocs sabien escriure en català i també molts pocs llegien en la nostra llengua, per tant també es publicava molt poc en català. Els actes oficials, emissores de ràdio, diaris, documentació oficial, retolació..., i sobre tot l’educació, es feien en castellà. No obstant tot això, el mallorquí vivia en mallorquí.
Uns factors que contribuïren a que el mallorquí anàs decaient i s’anàs introduint el castellà dins les famílies foren: d’una banda, l’adopció del castellà dins les famílies benestants de Ciutat a l’hora de parlar amb els fills i de l’altra, l’arribada dels emigrants peninsulars quan començà el turisme dels anys 60, que no es sentiren ni necessitats, ni obligats a aprendre el mallorquí. Aquests, a més a més, venien amb la convicció que “esto es España y en España se habla español”, tal com va dir En Franco: “El carácter de cada región será respetado, pero sin perjuicio para la unidad nacional, que la queremos absoluta, con una sola lengua, el castellano, y una sola personalidad, la española". Vaja manera de respetar el caràcter de cada regió!
Sols em referiré ara al primer factor: Hi ha una certa congruència en el fet que moltes famílies benestants baratessin el mallorquí pel castellà a l’hora d’educar els seus fills, donat que havien estat els que recolzaren el nacionalcatolicisme franquista, la ideologia centralista de la “España una, grande y libre”, la falange i el feixisme i finalment la dictadura de Franco. Pels qui no ho creuen que mirin a internet el “Llistat dels primers feixistes alçats contra la República”, encapçalats pel Marquès de Zayas, pel fals “Comte Rossi” i els seus “Dragones de la Muerte”. A la llista hi podeu trobar quasi tota la gent més “botifarra” de Mallorca, que es convertirien en els dirigents de la societat mallorquina i en el “tot ciutat”. I per aquí van avui els seus hereus: Molts del PP, el “Grupo Ramón Llull”, el Circulo Balear, el batle de Calvià, Rosa Diez , etc.
Idò bé, una bona part d’ells ja parlaren als seus fills en castellà “perquè l’accent del mallorquí sona fatal i el mallorquí és de gent poc culta”. Avui gran part d´aquella generació de la gent benestant i els seus néts, ja no parlen mallorquí, i una altra part viu una vertadera esquizofrènia lingüística, no acabant de tenir una íntima claredat de quina es la seva llengua pròpia. Els estudis de sociolingüística tenen molt clar que les llengües decauen precisament per l’abandonament de la llengua materna per les classes dominants, que són els primers en renegar d’ella i llavors els joves, influïts per ells. Talment com ha succeït a Mallorca. Estam davant la “introjecció” del dominador, amb la seves conseqüències: la perdua d’identitat, l’autodenigració, la vergonya lingüística...
Part de la responsabilitat de les classes altes dominants de Mallorca ha estat precisament l’identificació amb el dominador, venent la pròpia identitat, calant el cap i menyspreant la llengua del seus avantpassats.
Sé que he posat mà dins un abeller, però “a qui no agradi el frit, que prengui prim i no li farà mal” i si qualcú creu que he dit qualque mentida, ja ho dirà.

Què volen aquesta gent?

“La verdad nos hace libres” diu el lema que encapçala la pàgina “web” del Círculo Balear. Amb raó el Bon Jesús degué pegar una revinglada de l’escarrufada que se’n dugué quan li feren el plagi i conèixer els qui li feren, perquè darrere el lema ve un enfiloi de mentides per salar. Però bé, “és més bo d’agafar un mentider que un coix”.
Se val molta barra, per amollar la gran mentida de dir-se “políticamente independiente” (sic, en castellà) a la seva declaració de principis. Per acabar-ho de confitar i que es vegi clara la seva independència política, convoca la manifestació juntament amb Carlos Delgado, el PP, la UPD de Rosa Diez i altres amics de barret. Per més inri, ens volen fer beure que la manifestació “no es de izquierdas, ni de derechas” (sic).
Una altra cínica mena que ens enfloquen és que els pobrets són “víctimas de la imposición del catalán”. Els llatins, si les escoltaven amb aquest arguments fets en castellà, dirien: “per me probas”; les pròpies paraules els condemnen, donat que tot el document on es defineix i planteja els principis ho fa en castellà. Aquesta sí que m’és bruta!; bona manera de capgirar les coses!: jo que pensava que era la llengua catalana la que havia estat víctima de repressió i que era a mi que m’havien imposat el castellà. No somii truites quan dic que vaig haver de fer tota l’escolaritat en castellà amb la corresponent “Formación del Espíritu Nacional”, tots el diaris en castellà, totes les ràdios en castellà... Mai per mai, ni per nat senyal, una classe de català, ni tan sols de “balear”, per això ara jubilat he d’anar a classe per poder escriure aquesta carta.
Una de les finalitats del Círculo Balear és “actuar enérgicamente contra las
imposiciones catalanistas (la negreta és seva), que sólo intentan sustituir nuestra ancestral lengua balear por una pretendida unidad lingüística del catalán y abogan decididamente por la abolición de la lengua castellana”. Què vos pareix el rossinyol? Els catalanistes ens engoliran dins aquesta falsa unitat lingüística. Encara estan amb aquests cadufos que els valencians, balears i catalans parlam llengües distintes. Si això fos una equivocació o ignorància, tendria perdó, però com que és caparrudesa i mala intenció per confondre la gent, és feina de mentiders. Per altra banda, vaja un doiarro!: els mallorquins volem l’abolició de la llengua castellana i tots la parlam, i a més a més tenim un gran interès i una forçada per abolir el castellà.
Tornen a voler fer beure una altra mentida quan afirmen que “son las personas individuales los titulares de derechos y libertades, no entes abstractos como lengua, país o nación, los titulares de derechos y libertades”. No les entenc; o sia que els pobles no tenen drets i a la vegada, contradictòriament, diuen que ens hem de regir per la Constitució de 1978, que hem d’acatar com a deure saber castellà. Com és això?
És possible que la manifestació que promou el Círculo Balear, aconsegueixi arreplegar un bon grapat de gent, però una multitud no fa la veritat i de moltes mentides no en surt la veritat.
Amb aquesta manifestació, la veritat neta i pelada és que els cappares amb maquiavelisme polític mal intencionat, seguint el camí del franquisme, punyen el vesper per treure’n vots. Tenen molt clar el nacionalisme espanyol, que és respectable, però no en poden admetre d’altre, ni altra identitat. Per això, el que no senten seu poc els importa, perquè “el que poc t’atany, poc te plany”.
Vos dic que no ens deixarem tondre, ni colcar fàcilment; la vostra manifestació ationarà el foc de l’amor a la nostra llengua i ens farà més forts; trobareu barra de cap i no succeirà el mal presagi que diu que “vendrà de fora qui de casa ens treurà”.

Ens volen fer creure que els ases volen

Mig de berbes i mig en sèrio voldria dir un parell de cosetes als signants del document, tot solemne, titulat “Lengua, territorio, requisitos y derechos”, de l’anomenat “Grupo Ramon Llull”, encara que estic quasi segur que no baixaran de l’ase, perquè tothom sap de quines egos venen i quina llet han mamat. Ja se sap, “segons s’ase, s’aubardà”. Vull dir que “si s’ase no vol beure, ja li pots siular”, o si vos ho estimau més, “a ase encarat, deixau-lo passar”. I també vull dir que em sap greu que hagin pres el nom de Ramon Llull pel seu grup. Em sembla una bufetada al propi Ramon Llull i a tots el mallorquins que el tenim com una icona de la llengua mallorquina. Escollint aquest nom “ja nos l’han feta d’ase i seca” i que em tirin d’una passa si això no es tracta més que d’una perversa manipulació política.
Com que no tenc gaire esperances de convèncer a cap del Grup perquè és ben sabut que “qui renta es cap a s’ase perd es temps i es lleixiu”, escric sols per la gent ben intencionada, menys alienada, no tan radicalment dretana; aquella ja s’ha sabut despellissar del franquisme i que no ha renegat de la seva herència cultural.
Sols vull dir als mallorquins de bona pasta que estimen la seva terra i el seu patrimoni, sense “xauvinismes”, ni folklorismes bàmbols: “ulls espolsat i fora son”, que no ens donin “cresta per ballesta”; i si ho voleu més acadèmic, aplicau el pensament crític davant els arguments d’aquests quatre lletraferits que es creuen tot lo món i bravegen de cames primes. Volen suposar que no hi ha drets dels pobles. Enverinen estratègicament a la gent contra els catalans. Fan de la Constitució, que ens menysvalora i que ens sotmet, el seu dogma, en allò que els convé. Estan casats amb les idees més reaccionàries. No tenen escrúpols en “roegar” com a banyarriquers el cor de Mallorca: territori, autodeterminació i llengua. Ens volen fer beure que els mallorquins que defensam la llengua som “totalitaris amb plantejaments catalanistes”, ¿no serà que ells són totalitaris amb plantejaments espanyolistes? “S’ase deia al porc orellut i ell en tenia set canes”. El món al revés: no passen pena que desaparegui el mallorquí a Mallorca, sinó el castellà...
Amb una paraula, tenc l’esperança amb el que diu el refrany: “Brams d’ase pugen al cel; i si hi pugen , no posen arrel”. Per altre costat, “ase sia qui d’ase se fia”.

Renegats

Qui roba és un corrupte, sí però és molt més clar dir que és un lladre poca vergonya i qui deixa de reconèixer com a seu el que ha mamat i va contra la fidelitat deguda a qualque cosa essencial és un renegat o, encara més clar, un traïdor, així ho diu el diccionari. Comença a ser hora que diguem les coses pel seu nom: els corruptes són lladres i els mallorquins que van contra la nostra cultura, expressada amb la llengua, són, ni més ni manco, renegats o traïdors.
Ara, aquí, a Mallorca, els representants del PP, i una valldemossina al cap davant, estan disposats a ballar al compàs del nacionalisme espanyol, traint la llengua dels seus pares i de la seva terra, expressió màxima d’una cultura. Seria massa gros que Rosa Estaràs no sabés que el mallorquí és sols una variant del català i que les lleis establertes obliguen als funcionaris a adaptar-se als ciutadans i no a l’enrevés; per tant, aquí l’únic que interessa són els vots, mal sigui traint, a més dels seus avantpassats, a la veritat que ella coneix i aprofitant-se de la ignorància de molta gent.
“Sor Tomasseta on sou, ja vos podeu amagar, perquè el dimoni vos cerca i dins un pou vos vol tirar”. Amagau-vos bé, perquè els renegats vos cerquen i són molt polissons i vos volen baratar pel “Cara al Sol”. Estan robant i traint la vostra terra.
Voldria que els metges i el personal sanitari que estan contra el Decret de la Conselleria de Salut, me diguessin quin és el motiu de la seva oposició: ¿es creuen tenir cera del corpus perquè procuren la nostra salut i es creuen ser més que els altres funcionaris?; ¿no són servidors públics com els altres que pagam els mallorquins?; ¿per quines cinc centes han de ser una excepció dins l’administració pública?; ¿creuen que no és d’elemental educació el respecte per la llengua de la terra que els acull?; ¿no mereixem els mallorquins que els que vénen a guanyar-se les sopes a Mallorca, aprenguin mínimament la nostra llengua?; ¿no tenen la capacitat d’aprendre una llengua romànica en tres anys, o és que simplement no els dóna la gana?; ¿són gent que sols accepta el nacionalisme espanyol i que als mallorquins ens toca assumir-lo sense més, ni pus?; ¿més enllà de les pròpies conviccions, no s’adonen que estan utilitzats políticament per la dreta més reaccionària?; ¿resulta que ara el que hem fer els mallorquins és defensar el castellà perquè perilla a Mallorca?; ¿no tenim dret els mallorquins a ca nostra, a la nostra terra, de ser atesos en la nostra llengua o ho hem de demanar per favor?...
..............

P.d.: Demanaria als metges i personal sanitari mallorquí, que estimen la nostra llengua, que tradueixin aquest escrit als que parlen castellà. Veiem quines respostes donen a les preguntes plantejades. Així mateix les demanaria que el dia 9 de maig s’uneixin a la manifestació per ser un clam a favor de l’evidència i la raó.

Enfrontem críticament alguns tòpics sobre la nostra llengua

El pensament crític, és fruit de la reflexió, de l’anàlisi profunda i l’avaluació de la consistència dels arguments, opinions o afirmacions que la gent assumeix com a vertaderes, sense una verificació. Implica aturar-se a pensar i informar-se bé, anant més enllà de les impressions i les opinions. És l’únic que mereix el nom de pensament intel·ligent. No es fa de tòpics establerts que cobren aspecte de veritat a força de repetir-los. Com es pot veure, en parlar de pensament crític ens referim a criteri o seny, i no a crítica xafardera.
Aquell que sols és capaç de repetir el que ha escoltat, sense reflexió, anàlisi i verificació del que repeteix, és una persona que viu del capet dels altres, sense pensament propi, és una persona alienada. Engolir talment el pensament predominant és perillós, perquè sovint està manipulat per interessos dubtosos. Qui es creu el que es diu sense un judici racional, cau en el prejudici.
Qui vulgui acostar-se a un pensament crític, independent, autònom, propi, ha de passar pel sedàs els tòpics, prejudicis, estereotips, opinions..., per destriar la palla del gra. Si no és així i no avaluam les fonts d’informació, estam exposats a la manipulació subtil, que sovint està contaminada d’interessos no confessats o inconfessables. Així funciona, per exemple, gran part de la propaganda comercial.
Apliquem ara aquests criteris als tòpics que manegen gran part dels estrangers i peninsulars, i també, desgraciadament, una bona part dels mallorquins respecte de la nostra llengua, el català i la seva versió mallorquina. Analitzem, amb algunes de les moltes preguntes que ens podríem fer, la consistència que tenen alguns tòpics freqüents:
1) “El mallorquí és sols un dialecte”, volent manifestar que és menyspreable, de poca importància, mentre el castellà és una llengua. ¿Les llengües quan es parlen no ho fan totes en forma dialectal? ¿No és la llengua, en si mateixa, sols un referent formal, que no es parla enlloc? ¿L’andalús, l’argentí, l’extremeny, el bolivià... parlen una llengua o un dialecte?
2) “La llengua oficial de tot Espanya i de tots els espanyols és el castellà”, perquè així ho diu la Constitució. ¿El que diu la Constitució és, fort i no et moguis, vàlid i encertat? ¿Altres aliens a un territori i a una cultura poden decidir la llengua que s’ha de parlar a un territori i una cultura externa? ¿No és el català, amb la seva variant mallorquina, la llengua de Mallorca i dels mallorquins? ¿No passa de mida que els mallorquins estant a ca nostra, Mallorca, haguem de defensar la nostra llengua?
3) “Habla cristiano”, amb la connotació semblant al que dèiem en el primer punt: una llengua quasi inacceptable, poc correcte, com si fos un castellà mal parlat i de categoria inferior. ¿El català és una llengua inferior al castellà, a l’italià, al danès... o a qualsevol altra?
4) “El català és un idioma que no serveix per anar pel món”. ¿El grec, el suec, l’italià, el kiswahili, el polonès... i mil altres idiomes, serveixen per anar pel món? ¿Seria millor que tots els idiomes fessin ull i en quedàs només un i ens entendríem tots? ¿Seria enriquidor o empobridor la desaparició de la majoria de llengües? ¿Realment tenir un idioma comú va contra els idiomes existents?
5) “És una llengua que tanmateix morirà”. ¿Ens hem de conhortar amb aquest resignat “tanmateix”, tan mallorquí? ¿No depèn de nosaltres la seva vida i la seva mort? ¿Quan mor una llengua sols mor una manera de parlar o també mor una manera de veure el món, una part essencial d’una cultura i identitat? ¿Li hem de fer l’eutanàsia, pensant que “tanmateix” la pell ja és del llop?
6) “El mallorquí no és català”. ¿I el menorquí, l’eivissenc i el solleric tampoc? ¿Tot això són llengües distintes? ¿El murcià i el mexicà són castellà? ¿Els polítics són els que han de decidir damunt temes lingüístics, com a València? ¿No és una estratègia massa vella allò de “divideix i guanyaràs”, perquè ens deixem manipular?
7) “Per respecte i bona educació hem de parlar en castellà als forasters, que, mal fassi anys que viuen a Mallorca, no s’han dignat a aprendre a parlar en mallorquí”. ¿No hauria de ser al revés això? ¿No és el que s’ha assolat a Mallorca el que s’hauria de adaptar, per respecte i educació als mallorquins i la seva llengua? ¿No serà que ens han fet creure que la nostra llengua és inferior a les altres, i hem agafat el vici de girar la llengua tot d’una que estam davant un foraster? ¿No demostra poc interès i una certa prepotència el no haver fet l’esforç de parlar en mallorquí els que fa anys que viuen a Mallorca?
8) “Me fa vergonya sentir parlar en castellà a un mallorquí perquè se li nota tot d’una l’accent”. ¿Això no succeeix al 99% dels que parlen una llengua que no és la seva? ¿No valoraríem molt que, per exemple, un alemany parlàs el castellà o el mallorquí tan bé com el parlam nosaltres, maldament el seu accent denotàs que no és la seva llengua? ¿No admiram a l’estranger que parla correctament un idioma que no és el seu, maldament estigui tenyit amb l’accent del propi?
9) “El mallorquí (català) no és una llengua culta i no serveix per expressar segons quines coses”. ¿No serà que ens han creat un complex d’inferioritat i durant molt de temps ha sigut una llengua marginada? ¿No ens feren, als que tenim més de 40 anys, analfabets en el nostre idioma? ¿No tenim una literatura tant o més rica i antiga com qualsevol país? ¿No serà una certa tendència a l’autodenigració la que ens fa parèixer que les coses estan més ben dites en castellà?
10) “Els defensors del català són exagerats, nacionalistes i radicals”. Si no defensam nosaltres la nostra llengua, qui ho farà? ¿No és una injustícia potejar una llengua, part fonamental d’una cultura? ¿No és de persones normals defensar-se quan a un li punyen l’ànima, ferint-li la dignitat i manyuclant-li la identitat? ¿No és de persones ben nascudes estimar la terra que les ha vist nàixer i l’heretat cultural que han rebuda? ¿Són també exagerats, nacionalistes i radicals els castellans que defensen el castellà? Defensar el que estimam i que a més són drets lingüístics, ¿no és el que correspon?
Com va dir En Goebbels, ministre de Propaganda d’En Hitler, “una mentida contada mil vegades es converteix en veritat”; deixa tal petjada que arriba a convertir-se sovint en una creença, o, al manco, confon i fa dubtar. L’opinió pública moltes vegades no és més que l’opinió publicitada.
Que cadascú, aplicant el pensament crític, tregui les conclusions del conjunt de tots els tòpics que ens han penjat i que es repeteixen sovint. Són molts els mallorquins als que, dolcet dolcet, han duit a escoltar el sermó, assimilant com si res, els tòpics destructors de la pròpia llengua. No vulguis ser tu un d’ells!

"Preniu llum de Na Pintora"

Fa poc va morir a Alaska la llengua eyek, quan morí, el 21 de gener del 2008, Marie Smith Jones, la darrera dona que el parlava. Molts idiomes moren i la majoria dels que moren s’extingeixen. El llatí es diu que és una llengua morta, però no s’ha extingida, avui encara hi ha gent que l’estudia i el podria parlar, malgrat ningú l’hagi tenguda com primera llengua o llengua materna. Així mateix hi ha una llengua que és emblemàtica per demostrar la possibilitat de fer renàixer una llengua que es considerava morta i ben morta: l’hebreu.
Efectivament, l’hebreu morí per mor de l’exili i la diàspora del poble jueu i va ser una llengua morta durant 2000 anys i ressuscità encara no fa ni cent anys. L’hebreu deixà de ser una llengua parlada (igual que el llatí) i ja sols s’emprava escrita amb finalitats de culte i per intel·lectuals. Al començament de l’era cristiana ja no es parlava hebreu, sinó arameu. El Bon Jesús i la resta de jueus de la província romana de Palestina parlaven arameu, que és una llengua germana del hebreu. Idò bé avui l’hebreu que es digué mort tants de segles és la llengua oficial de l’Estat d’Israel i té una vitalitat envejable.
El més curiós del cas és que aquesta renaixença de l’hebreu té una història molt particular: fa ser l’obra pràcticament d’un sol homo, que mai va fer anques enrera, Eliézer Ben-Yehuda (185-1922).Ell va ser l’impulsor, pioner i pare de la renaixença del idioma hebreu. Va començar, contra tot i contra tots, amb el seu primer fill, que fou el primer nin que, després de dos mil anys, tengué com llengua materna l’hebreu. Fundà un setmanari, feia escola en hebreu, reunia mestres, començà un monumental diccionari... Però vint anys després sols havia aconseguit que 10 famílies de Jerusalem parlassin hebreu als seus fills. Però l’homo no s’acoquinava, ni amollava, malgrat fins i tot el considerat pare de l’idea de crear un estat jueu, Theodor Herzl (un altre utòpic que aconseguí el seu objectiu), estava contra l’opció de ressuscitar l’hebreu. La qüestió és que avui a menys de 100 de posar en marxa aquesta curolla quimèrica, contra tot lo que es podia creure i pensar, Ben-Yehuda va aconseguir el seu somni: ressuscitar el que es creia mort.
Nosaltres no tenim el joc tan mal parat com ho tenia Ben-Yehuda, però és tracta d’anar vius, ulls espolsats i fora son, perquè hi ha molts que pensen que el millor que es pot fer en la llengua és l’eutanàsia, altres que pensen directament en l’assassinat, molts de mallorquins han optat pel suïcidi lingüístic, massa que sols es saben lamentar, sense prendre messions per cap vent i, finalment una mala fi que se’n fa trons del que passi en la nostre llengua. També es vera que tenim a Mallorca personatges emblemàtics que han lluitat en tota l’anima per la llengua que estimaven, com és ara D. Francesc de B. Moll i Mossèn Alcover i institucions que no baixen bandera com l’Obra Cultural Balear, per dir sols els més coneguts.
Que no ens venci la desesperança i el desànim, si altres han sabut ressuscitar llengües mortes des de feia dos mil anys, serem tan cuques molles que nosaltres no serem capaços de mantenir viva la llengua de Mallorca que parlen més de vuit milions de persones? Serem tan poc agosarats que deixarem que ens salpin part essencial de la identitat, sense fer menció de res?. Tenim exemples per seguir, gent que s’ha romput les banyes per defensar un patrimoni cultural, a qui no els espantava vent ni aigua. Mallorquins espolsau-vos el paparró, fora complexos, ni ambigüitats, no doneu per mort el que és viu, però l’han emmalaltit a força de bufetades de dedins i defora. El mal te cura, mirau a Ben-Yehuda i “preniu llum de Na Pintora”, recordant que “barca aturada no guanya nolits”.

Sempre estam en les mateixes

No fa molt vaig anar a fer un cafè i hem vaig trobar amb quatre que jugaven a cartes i dos que miraven la feta. Un dels que jugaven era d’origen peninsular, però fa més de 20 anys que rodola per Mallorca, els altres cinc eren mallorquins de soca a arrel. Idò bé, els cinc mallorquins quan es dirigien al foraster arrelat a Mallorca, ho feien en castellà. Aquest fet es dona arreu arreu en moltes circumstàncies i que em tirin d’una passa, si qui més qui manco no podria donar testimoni de fets semblants. I tant sovint es dona que ja ni ens crida l’atenció; giram la llengua com si res i, cara alegre i cul batut, no ens fèiem problema.
I jo, que també sovint caic dins aquest mal vici, em deman: Com així s’ha normalitzat aquesta situació anormal? Com llamps ens deixam menjar les sopes damunt el cap? A on treu cap que haguem de ser nosaltres, dins ca nostra, els que hem de amollar el mac en terra? On s’ha vist mai que una gent que dur anys i més anys vivent dins el nostre poble no tengui la delicadesa de aprendre la nostre llengua? Com ens han trabucat el cap i han fet, que sense témer-nos, ens tirem terra damunt?
Seria qüestió que reflexionessin sobre aquest fet tan “contra natura”, de seguir la voga, sense pipellejar. Pens que hi ha clares raons polítiques i històriques, i per ventura qualcuna idiosincràtica, que ha fet que ens haguem empassolat com a natural l’imperialisme lingüístic. De fet, per dominar un poble es diu que el camí més dret és robar-li la seva llengua i la seva història, que són claus per definir la identitat. Així ho feren amb els que tenim més de 40 anys, deixant-nos analfabets en la nostra llengua i sense una paraula sobre la nostra història. I quan dic raons polítiques i històriques, no sols em referesc al passat, sols vull dir que la cosa ve d’ enrera: durant més de dos sigles la nostra llengua i la nostra història ha sofrit una malmenada fora mida del tot evident, però encara ara havem d’aguantar arrambatges de dedins i de fora: basta veure el batlle de Calvià, l’amo de Air Berlín, el manifest d’En Fernando Savater i companyia, les declaracions permanents dels locutors de la COPE, les darreres declaracions d’En Fraga, que trobava que als nacionalistes les haurien de penjar, (lo seu seria que començàs a donar exemple i penjar-se ell mateix per nacionalista espanyol)...podríem seguir amb un enfiloi d’improperis, mentides, manipulacions i altres herbes per l’estil.
Però el que és més trist és que molts de mallorquins s’han begut el verí i les han fet entrar pel cavat, com a xotets de cordeta, de tal manera que, acomplexats o resignats, ja han tirat les rendes damunt el coll i no gosen posar peu fiter per defensar allò que és part essencial de la nostra identitat. I pitjor encara, molts de mallorquins que profetitzen la mort de la nostra llengua, hi han allargat el coll sense motar, com si tenguessin la sang de peix. I per més inri, fins i tot, hi ha qui considera que aquesta defensa de la llengua pròpia és una obsessió de gent radical, intolerant.
Mallorquins que estimau Mallorca, vetllau el blè i no deixeu que potejin la llengua que ens deixaren els nostres avanpassats com part essencial del patrimoni i que també és patrimoni de la humanitat.

Aclarint la relació català-mallorquí

Segons vaig poder veure al darrer número del Bellpuig, un bon homo, quan va llegir el títol entre cometes “Jo no vaig de català”, del meu article del número 797, es va identificar amb la frase, i digué “aquest senyor té raó, pensa com jo”, però no entengué bé el contingut de l’article. Això vol dir, per una banda, que és comú escoltar gent que diu que no va de català i per tant que el títol tenia el seu ganxo, era una llova parada, i pel que veig aglapí a qualcú. Per altra banda, pot ser que no explicàs prou bé la relació entre un dialecte i una llengua. Voldria que quedàs clar que totes les llengües tenen dialectes, que no són altra cosa que la manera de parlar una llengua amb petites variants dins diferents territoris: l’andalús, el barceloní, l’argentí, el cubà, el nord-americà, etc. i també el mallorquí, són variants locals dialectals d’una llengua, sia el castellà, l’anglès o el català. El català central, el valencià, l’alguerès, el mallorquí són branques d’un mateix arbre: el català. Llavors encara podríem parlar de subdialectes del mallorquí, que vendrien a ser branquetes més petites d’una branca; com són ara: el solleric, el pollencí, manacorí...

Cada parlant d’un determinat territori ha d’emprar per la seva comunicació col·loquial o familiar les formes dialectals amb el vocabulari, refranys i frases fetes de la seva localitat, sempre que no siguin barbarismes o estrangerismes innecessaris. Nosaltres a Mallorca hem de parlar amb la nostra modalitat local, o sigui en mallorquí, sense complexos. A l’hora d’escriure tots els dialectes es sotmeten a la gramàtica de la seva llengua. Així els andalusos no escriuen: “ante partía, que doblá” com digué la Ministre Magdalena Álvarez (que me du mals records, pel tracte que ens dóna a les Illes), sinó que han d’escriure: “Antes partida, que doblada”; s’han de sotmetre a la gramàtica castellana, perquè parlen un dialecte del castellà.

Nosaltres diem moix, en lloc de gat, o ca en lloc de gos, o tassó en lloc de got, però tant les unes com les altres són paraules correctes de la llengua catalana; sols que unes s’usen més a un indret que a un l’altre. I no es pot dir que unes són paraules mallorquines i les altres catalanes. Es tracta de sinònims, i les dues són del català, però el mallorquins empram més unes que les altres. Així com són sinònims pèsol, xítxero i estiragassó, i a diferents pobles de Mallorca empren paraules distintes per referir-se al mateix. Aquesta és precisament la riquesa d’una llengua.
Que ningú es fassi problemes per usar el lèxic corrent i correcte que empram a Mallorca, així com la morfologia verbal distinta, per exemple cant o cantam, en lloc del canto o cantem dels catalans, perquè les dues formes són correctes. La brega dels mallorquinistes contra el catalanistes, la gent informada fa temps que l’ha superada. Sols el desconeixement i els interessos polítics han creat un conflicte inexistent.

Tant al bon homo que escrigué el comentari pensant que jo li donava la raó, com a mi mateix, ens robaren l’oportunitat d’aprendre la nostra llengua a l’escola i també la nostra història i ens encistaren tot un seguit de prejudicis i malentesos que ara ens costa desentrullenyar i ens feren analfabets amb la nostra estimada llengua. No perdem de vista que robar la llengua i la història són les claus per sotmetre un poble. Per això fa tres anys que vaig a classe de català per recuperar el que ens negaren per motius polítics.

Nota: Qui es vulgui informar del que parlam en aquest escrit, pot llegir un llibret bo d’entendre de la Biblioteca Bàsica de Mallorca, publicat pel Consell Insular de Mallorca: “El parlar de Mallorca”, de F.de B. Moll.- Edit. Moll (Segona Edició 1993)

"Jo no vaig de català"

Després d’haver escrit a la Revista Bellpuig el segon article sobre l’anticatalanisme que ens han inoculat històricament, em vaig trobar pel carrer amb Don Antoni Gili, que em digué: “Molt bé els articles; clar i llampat, però la gent té molt mal de fer canviar les idees”. Crec que la raó li vessa, però mentre hi hagi una possibilitat de que qualcú a la fi surti de l’engany, l’alienació i la ignorància, s’ha de dur endavant la tasca d’aclarir conceptes equivocats. Hi ha qüestions que són opinables, però hi ha aquelles científicament demostrades que, fort i no et moguis, qualsevol capet normal ha d’admetre, a no ser que tengui el seny trabucat, vagi de mala fe o estigui dominat per un encabotament visceral.
Bé idò, tenc l’esperança que qualcú d’aquests que encara diuen: “Jo no vaig de català, jo parl el mallorquí que no és lo mateix”, serà capaç d’amollar el mac en terra i fer cas a la ciència històrica i filològica, admetent el que defensaren els nostres lingüistes Mossèn Alcover i Francesc de B. Moll: “l’exactitud del nom llengua catalana per a tot el conjunt lingüístic format per Catalunya, Andorra, València i les nostres illes” (F. de B. “El parlar de Mallorca”, pàg. 42.- Ed. Moll 1993). Fins i tot la darrera edició del Diccionari de la Real Acadèmia Espanyola dona aquesta definició: “Mallorquín: variedad de la lengua catalana que se habla en Mallorca”. Per no anar pel món fent el ridícul, defensat coses científicament indefensables, convé fer cas als que han estudiat de prim compta la qüestió.
Un mallorquí que defensàs que el mallorquí és un idioma diferent del català, fa el mateix ridícul que faria un argentí que anàs pel món dient que la llengua que es parla a Argentina és un idioma diferent del castellà. Això no vol dir que els argentins hagin de parlar com parla un de Castella, ni un mallorquí com parla un barceloní. Es tracta sols de normals diferències dialectals que es donen dins totes les llengües. Com diu Aina Moll, que seguí les petjades de son pare: “En llengua i dialecte no hi ha diferència essencial, sinó únicament diferència de punt de comparació... El mallorquí és una llengua si el miram en relació al castellà, al francès o a l’italià, i és un dialecte si el consideram en les seves peculiaritats respecte al gironí o al valencià” (Ob. Cit. Págs. 22-23). Hem de tenir clar que qualsevol foraster que en to despectiu diu que parlam un dialecte, volguent donar a entendre que no té categoria, (com me succeí fa poc a un supermercat), a més de mostrar la seva incultura, i pot ser també la seva prepotència idiomàtica”, ho fa usant ell mateix un dialecte de la seva llengua, perquè dialecte no és més que la forma particular que té un idioma dins una regió geogràfica. Fins i tot, dins una mateixa regió podem trobar sub-dialectes locals, com són els casos del pollencí, el solleric,etc. Ningú diria que no parlen mallorquí, i pel mateix fet parlen català, malgrat les diferències accidentals, no essencials.
Mem si hi haurà qualcú que sostenia que el mallorquí no és català, que sigui capaç d’assumir que ha de canviar d’idea i admetre el que, com diu F.de B. Moll, “és una veritat indiscutible per tots els lingüistes espanyols i estrangers” (O. Cit. Pàg 49). De ser així demostraria saviesa, honestedat intel·lectual i sentit comú.

Manifest en defensa de la llengua pròpia dins el pobles de parla catalana

Advertència: El manifest que es presenta és una resposta al “Manifiesto por una lengua común” que trobareu al Google, firmat per alguns lletraferits, entre ells Fernando Savater, que s’han apuntat també a l’espanyolisme excloent i a l’imperialisme lingüístic, amb arguments als quals se’ls pot donar la volta i serveixen per la defensa de la nostra llengua.
En general s’ha procurat emprar les mateixes paraules, per tant encara resultarà més clara la contraposició si es llegeixen simultàniament els dosmanifests.

Des de fa molts anys hi ha prou raons per preocupar-se dins el nostres pobles per la situació general i institucional de la llengua catalana, la única llengua històrica i pròpia dels ciutadans dels països de parla catalana, on, a més, tothom parla també el castellà. És clar, no es tracta d’un desfici sols cultural – el nostre idioma fa segles que sofreix un assajament de l’estat espanyol – sinó una inquietud estrictament política: es refereix al seu paper com a llengua principal de comunicació democràtica dins els nostres territoris, així com dels drets educatius i cívics dels qui la tenen com a llengua materna i com un deure de justícia d’aquells que volen conviure dins els territoris de parla catalana, tenint-la com a vincle preferent d’expressió, comprensió i comunicació, també com una mostra de respecte a la cultura que els ha acollit.
Com a punt de partida, establirem una sèrie de premisses:
1.- Totes les llengües oficials dins l’Estat són “igualment espanyoles” (?) i mereixen protecció institucional com a patrimoni de l’humanitat, però sols una és la pròpia de determinades comunitats històriques, per tant, sols la llengua d’aquestes comunitats és la que es pot exigir als qui viuen dins elles, encara que tots els catalanoparlants coneguin el castellà. Es a dir, hi ha una injusta asimetria, quan es pretén imposar una llengua aliena, perquè a Espanya hi ha diverses realitats culturals, però hi ha una cultura que es vol imposar damunt les altres, pressuposant que això és el més democràtic. Un país que compta amb diferents llengües és un país amb una major riquesa per la diversitat i la democràcia, amb més raó si aquesta llengua, com la catalana, té tota una història de persecució.
2.- Els drets lingüístics són a la vegada individuals i col·lectius, si sols fossin un dret individual no es podria parlar de llengües oficials o cooficials. Per tant, els ciutadans que parlam català tenim el dret de rebre l’educació i ser atesos per l’administració en la nostra llengua, i el castellà no té dret a voler-se imposar dins el nostre territori lingüístic, com ho ha fet durant segles i ho segueix fent en l’educació, informació, institucions... en detriment del català, posant obstacles a una justa normalització lingüística.
3.- Com és lògic, les nostres comunitats lingüístiques aspiren que tots els conciutadans arribin a conèixer la nostra llengua, així com tots els catalanoparlants coneixem el castellà, malgrat no sigui la llengua del nostre territori. Però tal aspiració es veu frustrada per desinterès, i moltes vegades per falta de respecte, d’una gran part dels castellanoparlants que viuen a les nostres comunitats, esperonats pels defensors d’un imperialisme lingüístic castellà. No és lògic suposar que hi haurà molts ciutadans establerts a la nostra comunitat que pretenguin desenvolupar la vida sense fer el mínim esforç, ni per cortesia, per aprendre la nostra llengua, com element d’integració i fruïció de la nostra cultura. Que es pretengui aconseguir un bilingüisme, que ja tenim, no justifica voler que la nostra educació i les relacions amb l’Administració hagi de ser en castellà. Convé recordar que la imposició històrica del castellà dins els nostres territoris ha fet molt de mal a la sana integració i convivència.
4.- Certament, l’article tercer, apartat 3, de la Constitució diu que “les distintes modalitats lingüístiques són un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”. No hi ha res que dir a aquesta disposició, no generosa, sinó simplement justa, que pareixia que podia acabar amb els entrebancs i dificultats que patien aquestes llengües. Però no veig per enlloc aquest respecte i protecció per part de l’Estat i tampoc per part de la majoria dels que parlen castellà. És un frau i una deslleialtat pretendre que el castellà ha estat i és el maltractat, discriminat, menyspreat i marginat.
Per consegüent, els que parlam català, en qualsevol de les varietats, demanam, si és precís, una modificació constitucional, en els següents punts:
1. Plantejar clarament els drets lingüístics de les comunitats històriques que tenen una llengua pròpia distinta de la castellana en el seu espai territorial, d’acord amb la “Declaració Universal dels drets lingüístics”de 1996, “El Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics” de 1976, “Drets del Pobles” 1976 (Arts.2,13 i15), “El Pacte Internacional de drets econòmics, socials i culturals”, i la Resolució 47/135 de 1992, tots ells de la ONU. La llengua catalana se l’ha de suposar per qualsevol efecte a tots el ciutadans del territoris de parla catalana.
2. Dins els Països Catalans, tots els ciutadans tenen dret a ser educats en llengua catalana, sia la que sia la llengua materna. El castellà serà part dels plans d’estudis, però mai com a llengua vehicular exclusiva, que per altra part tothom coneix suficientment.
3. Seria educat, al manco, que a tots els territoris de l’Estat espanyol qualsevol catalanoparlant pogués ser atès institucionalment també en català. Això no vol dir que tots el funcionaris hagin d’aprendre català, sinó que sempre hi hagi personal capacitat en català.
4. La retolació dels edificis públics oficials i de les vies públiques, les comunicacions administratives, la informació a la ciutadania en els territoris de parla catalana podran ser sols en català, però també bilingües.
5. Els representants polítics, dins el territoris de parla catalana, empraran el català quan es tracti de funcions institucionals autonòmiques, com es lògic. Seria normal que també ho poguessin fer al Parlament de l’Estat espanyol.

Obra Cultural Balear d’Artà

Nota: L’Article 6 de “La Declaració Universal dels Drets Lingüístics”de 1996 patrocinada per l’UNESCO, que reuní 61 ONG, 30 Centres PEN i 40 experts en dret lingüístic de tot el món diu: “Aquesta declaració exclou que una llengua pugui ser considerada pròpia d’un territori pel sol fet de ser l’oficial de l’Estat o de tenir tradició de ser emprada dins aquest territori com a llengua administrativa o de certes activitats culturals”. (No pot ser més clar i pertinent)

Mn. Antoni M. Alcover tenia les fites clares

Encara quedan capverjos que defensen que el català, el valencià i el mallorquí son llengües diferents, malgrat els contundents arguments de la filologia científica i la història que demostren l’indiscutible unitat de la llengua catalana. Seria bo que es tengués prou sentit comú i es fes cas dels qui saben, i no precisament de Carlos Delgado i companyia, que no tenen un pèl de científics; més bé són polítics oportunistes i mercenaris de l’imperialisme lingüístic castellà i espanyolista. “Que no ens venguin a pintar Sant Cristòfol nan, allà on saben que era un gegant”.

Estaria bé que aquells que de bona fe s’han cregut les magarrufes dels anticatalanistes i polítics manipuladors de la llengua i de la història, escoltessin els més entesos filòlegs mallorquins i fossin capaços de rectificar posicions que no treuen cap enlloc, així demostrarien més saviesa que caparrudesa i que no pateixen de l’aiguavés de davant.

Mn. Antoni M. Alcover, el manacorí de Santa-Cirga, que arreplegà les Rondalles i les escrigué en pur dialecte mallorquí, tenia ben clar que al Principat, Balears, València, Rosselló i a l’Alguer parlaven la mateixa llengua: el català.

Quan plantejava la gran tasca del Diccionari llegim el que escrivia al “Bolletí del Diccionari de la llengua catalana”, I (1902-03),35-38: “El Diccionari que volem fer, es el de la llengua que’s parla a Catalunya, Rosselló, illes Balears i reine de València. La llengua que’s parla a n-aquests territoris ¿és o no la matexa? Si me deis que no, no’n parlem pus; no és per volsaltres qu’em escrit la “Lletra de convit”... No volem perdre’l temps discutint amb gent que nega l’evidència. Ara si regonexeu que es la matexa llengua, haureu de convenir en que no pertoca dirli llemosina, ni mallorquina (ni balear con voldria En Delgado), sino catalana”. Més endavant posa arguments per anomenar llengua catalana a tots els dialectes derivats d’ella, i acaba dient: “Amb aquestes breus indicacions creim que queden engrunats i fets pols els escrúpols de mallorquins y valencians sobre el nom de llengua catalana”. (He dir que la cursiva és un afegitó meu).

En el Pròleg que fa Alcover a la “Gramàtica de la llengua Catalana” de Tomàs Forteza, a qui dona el títol de “filòleg consumat”, diu que ell també estava plenament convençut de la unitat de la llengua catalana “i d’això que diuen mallorquí, català, valencià, rossellonès, menorquí i ervissenc no és més que un sol idioma amb petites diferències dialectals, que no hi ha cap idioma que no’n tenga per l’estil o de més grosses”.

Ja sé que qui està encabotat i és “més cabeçut que un manat d’ais”, no hi ha qui el dugui a solc. A lo millor és “fer retxes dins s’aigo i batre per ses foranes” voler convèncer a qui l’han emblanquinat de petit i l’han carregat de prejudicis durant més de cent anys. Però avui, tal com està la ciència filològica, si no es vol fer el ridícul, ni tirar-se terra damunt, el millor que es pot fer, perquè no li diguin que “pateix de sa caixa de Sant Pere”, és acceptar l’evidència, com deia Alcover i no fiar-se de qui embulla fil cercant vots de mallorquins ignorants i de forasters curts i prepotents. Bé, sobre tot, cadascú “del seu pa farà sopes”, però que pensi que “ase sia qui d’ase se fia”...

Enhorabona a qui tengui el coratge de rectificar. “Ell que ho véssem, va dir es cego!”

(Nota: S’ha respectat l’ortografía de Mn. Alcover en els escrits citats) s fites clares

L’anticatalanisme té una llarga història

Al anterior número del Bellpuig (N.787), donava unes pinzellades per mostrar que hi ha hagut una manipulació política dels mallorquins i valencians, dient que hi ha tres llengües de arrels diferents, amb l’intenció de dur endavant la vella estratègia de “separa i guanyaràs”

Molts de mallorquins i alguns artanencs, han caigut en la trampa política, (no científica) i s’han empassolat la mangarrufa, interioritzant la doctrina del opressor, que té com a principal objectiu dissoldre les diferències dins l’Espanya “una, grande y libre”.

Aquest pic per aquells que no han percebut, mal siguin prou evidents, les mostres més recents dels atacs a la nostra llengua, la seva unitat i l’anticatalanisme. Retreuré unes poquetes mostres de les moltes que podria treure, perquè es vegi que la cosa ve enverinada de temps enrera ferm..

Com tothom sap, l’onze de setembre de 1714 Catalunya va ser derrotada per les tropes de Felip V de Borbó, perdent les llibertats i les seves lleis que tenia com a nació sobirana; i patint la prohibició de la seva llengua i cultura. (Vide: Decret de dissolució de la Generalitat, del 16 de setembre de 1714, dictat per José Patiño).

Aquell mateix any Patiño comenta en una resposta a una “Consulta del Consejo General de Castillas”: (Los catalanes) “Son apasionados a su patria , con tal exceso que les hace trastornar el uso de razón , y solamente hablan en su lengua nativa...”

El 13 de juny de 1715 una part del informe de Patiño diu: “Que en las escuelas no se permitan libros en lengua catalana, escribir ni hablar en ella dentro de las escuelas y que la doctrina cristiana sea y la aprendan en castellano...”

El “Consejo de Castilla”: “No se deben elegir medios flacos y menos eficaces, sino los más robustos y seguros, robándoles de la memoria a los Cathalanes todo aquello que puede conformarse con sus antiguas abolidas constituciones, ussàticos, fueros y costumbres”. (El subretxat és meu).

El 16 de gener de 1716 es dóna del Decret de Nova Planta, que encomana al Capità General i a la Real Audiència el Govern de Catalunya amb un nou sistema administratiu i polític absolutista.
El 29 de gener de 1716, hi ha una “Instrucción secreta” que el Fiscal del “Consejo General de Castilla”, transmet als corregidors de Catalunya que diu així: “La importancia de hacer uniforme una lengua se ha reconocido siempre por grande , y es una señal de dominación o superioridad de los Principes o naciones, ya sea porque la dependencia o adulación quieren complacer o lisonjear, afectando otra naturaleza con la semejanza del idioma, o ya sea porque la sujección obliga con la fuerza”. I més endavant diu: “...pero como a cada Nación parece que señaló la naturaleza su idioma particular, tiene en esto mucho que vencer el arte y se necesita de algún tiempo para lograrlo, y más cuando el genio de la Nación como el de los catalanes es tenaz, altivo y amante de las cosas de su país, y por esto parece conveniente dar sobre esto instrucciones y providencias mu templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado...”

El 1755 a Mataró, el Provincial dels escolapis escriu el següent Decret: “Nos complacemos mucho en que (conforme al Capítulo Provincial) todos nuestros religiosos hablen entre sí en castellano y a todos mandamos hablen entre sí y con los demás, o en latín o en castellano, so pena de pan y agua cada vez que tuviesen con los nuestros conversación tirada en catalán”.

L’article VII de la Real Cédula del 23 de juny de 1768, es prohibeix el català a l’escola, fins i tot que el alumnes el xerrin i la Cédula Real del 24 de desembre de 1772, prohibeix el català als llibres “de mayor y menor”de mercaders i comerciants.

Una Instrucció Real de 1801 diu: “En ningún teatro de España se podrán representar, cantar, ni baylar piezas que no sean en idioma castellano”.

Un Real Decret de 1902, manifesta que els mestres que ensenyin amb un idioma o llengua que no sigui el castellà, “serán castigados... separados del Magisterio oficial , perdiendo cuantos derechos le reconoce la ley”.

Una Circular de 1940 del Governador de Catalunya amenaçava dient: “... todos los funcionarios..., que... en acto de servicio, dentro o fuera de los edificios oficiales, se expresen en otro idioma que no sea el oficial del Estado, quedarán ipso facto destituídos,sin ulterior recurso”.

A Internet es poden trobar moltes pàgines Web destinades a malmenar el català i Catalunya.

Si qualcú encara no se’n a temut que ens volen dur com a menets de cordeta per voler fer-nos creure que la Mare de Deu nom Bet i que ens beguem els coverbos que ens volen vendre els hereus del Felip V i d’En Franco, que fassi es cap viu perquè s’exposa a fer el ridícul.

I al Senyor Delgado, batle de Calvià, li diria que al manco tengui la mica de coherència de parlar el l’incoherent “balear” que defensa, i no l’idioma del “imperi”, perquè si no li podrem aplicar allò de: “què sap s’ase d’ensafranar si mai a menjat espiciat?”. L’anticatalanisme té una llarga història.