"Preniu llum de Na Pintora"

Fa poc va morir a Alaska la llengua eyek, quan morí, el 21 de gener del 2008, Marie Smith Jones, la darrera dona que el parlava. Molts idiomes moren i la majoria dels que moren s’extingeixen. El llatí es diu que és una llengua morta, però no s’ha extingida, avui encara hi ha gent que l’estudia i el podria parlar, malgrat ningú l’hagi tenguda com primera llengua o llengua materna. Així mateix hi ha una llengua que és emblemàtica per demostrar la possibilitat de fer renàixer una llengua que es considerava morta i ben morta: l’hebreu.
Efectivament, l’hebreu morí per mor de l’exili i la diàspora del poble jueu i va ser una llengua morta durant 2000 anys i ressuscità encara no fa ni cent anys. L’hebreu deixà de ser una llengua parlada (igual que el llatí) i ja sols s’emprava escrita amb finalitats de culte i per intel·lectuals. Al començament de l’era cristiana ja no es parlava hebreu, sinó arameu. El Bon Jesús i la resta de jueus de la província romana de Palestina parlaven arameu, que és una llengua germana del hebreu. Idò bé avui l’hebreu que es digué mort tants de segles és la llengua oficial de l’Estat d’Israel i té una vitalitat envejable.
El més curiós del cas és que aquesta renaixença de l’hebreu té una història molt particular: fa ser l’obra pràcticament d’un sol homo, que mai va fer anques enrera, Eliézer Ben-Yehuda (185-1922).Ell va ser l’impulsor, pioner i pare de la renaixença del idioma hebreu. Va començar, contra tot i contra tots, amb el seu primer fill, que fou el primer nin que, després de dos mil anys, tengué com llengua materna l’hebreu. Fundà un setmanari, feia escola en hebreu, reunia mestres, començà un monumental diccionari... Però vint anys després sols havia aconseguit que 10 famílies de Jerusalem parlassin hebreu als seus fills. Però l’homo no s’acoquinava, ni amollava, malgrat fins i tot el considerat pare de l’idea de crear un estat jueu, Theodor Herzl (un altre utòpic que aconseguí el seu objectiu), estava contra l’opció de ressuscitar l’hebreu. La qüestió és que avui a menys de 100 de posar en marxa aquesta curolla quimèrica, contra tot lo que es podia creure i pensar, Ben-Yehuda va aconseguir el seu somni: ressuscitar el que es creia mort.
Nosaltres no tenim el joc tan mal parat com ho tenia Ben-Yehuda, però és tracta d’anar vius, ulls espolsats i fora son, perquè hi ha molts que pensen que el millor que es pot fer en la llengua és l’eutanàsia, altres que pensen directament en l’assassinat, molts de mallorquins han optat pel suïcidi lingüístic, massa que sols es saben lamentar, sense prendre messions per cap vent i, finalment una mala fi que se’n fa trons del que passi en la nostre llengua. També es vera que tenim a Mallorca personatges emblemàtics que han lluitat en tota l’anima per la llengua que estimaven, com és ara D. Francesc de B. Moll i Mossèn Alcover i institucions que no baixen bandera com l’Obra Cultural Balear, per dir sols els més coneguts.
Que no ens venci la desesperança i el desànim, si altres han sabut ressuscitar llengües mortes des de feia dos mil anys, serem tan cuques molles que nosaltres no serem capaços de mantenir viva la llengua de Mallorca que parlen més de vuit milions de persones? Serem tan poc agosarats que deixarem que ens salpin part essencial de la identitat, sense fer menció de res?. Tenim exemples per seguir, gent que s’ha romput les banyes per defensar un patrimoni cultural, a qui no els espantava vent ni aigua. Mallorquins espolsau-vos el paparró, fora complexos, ni ambigüitats, no doneu per mort el que és viu, però l’han emmalaltit a força de bufetades de dedins i defora. El mal te cura, mirau a Ben-Yehuda i “preniu llum de Na Pintora”, recordant que “barca aturada no guanya nolits”.