“Berba vera, sal i pebre”

Acab de llegir l’assaig de N’Eduardo Jordá Forteza Islas Baeares. Difícil bilingüismo, on explica a la FAES la realitat sociolingüística de les illes. M’ha escarrufat un poc veure com un mallorquí intel·ligent pot fer una anàlisi tan ximple i superficial de la nostra història i de la nostra realitat sociolingüística, apedregant les pròpies teulades. Com si els de la FAES de N’Aznar i N’Acebes no tenguessin prou grins dins el seu capet en relació a la llengua catalana, perquè un mallorquí acabi d’afegir-n’hi uns quants més.

No vull fer una exegesi del text, i mal sigui vera que molts mallorquins alienats “hagin acceptat la imposició legal del castellà sense excessiu dramatisme”, jo som un dels que creuen que la imposició d’una llengua forana realment és un drama per qualsevol llegua autòctona. Pareix que a N’Eduardo això de la imposició legal li sembla una begenada.

Per fugir de dramatismes el meu comentari anirà de berbes i de veres, encara qué la veritat és que m’ha posat com un picat d’aranya i “vaig amb el cul a l’aire com ses papes-novies”, perquè pens que mos ha cagat dins la ferrada. Aprofitaré per fer un poc de catarsi i prendre-ho amb humor i voldria que N’Eduardo també ho prengués així.

No sé si N’Eduardo té reculeres, però seria d’agrair pels mallorquins ben nats que fes anques enrere. Tots ens equivocam i “qui té cul, no pot dir pet a un altre”. Pot ser que sigui “cul i merda” amb la gent de la FAES i que hi “tengui es cul llogat”, Aleshores hi ha poc que esperar, perquè a “tal cul, tal braga”. Però, estimat, tampoc no importa fer llarg i “besar-los el cul”, perquè “entre poc i massa, sa mesura passa” i qui “molt s’acota es cul mostra”.

Tota l’argumentació, a més de presentar-nos als mallorquins com a cuques molles i gent d’ala curta, fa aigua pels quatre vents. Només voldria que es fes mirar per un psicòleg mem si pateix la síndrome d’Estocolm, i no estaria malament que un sociòleg li explicàs com funciona l’imperialisme i com funciona la “introjecció” de l’opressor.

Si és vera que els mallorquins hem estat, potser, massa tolerants, i ja és ben hora que peguem una alçada de cul quan ens volen robar de bobilis-bobilis el nostre patrimoni cultural més important, que és la llengua. Els mallorquins d’arrel ja en tenim els dallons plens que ens donin pel cul amb l’economia, el territori, la política, la llengua, l’identitat... Ja n’hi ha prou d’anar pel món “cara alegre i cul batut”.

Per aquell que fa una cosa malament i no s’escolta a ningú hi ha un refrany mallorquí que diu “deixa fer qui fa, i matava es porc pes cul”. Estimat, no “alenis pel cul”i defensa ca teva.