Que vull

Som poqueta cosa, però ja va bé si, com mosques d'ase, podem punyir i posar un poc malapler als que mantenen sistemes opressius i imperialistes, condemnant a mig món a la injustícia, la marginació i la fam. Si a més a més ens desengavatxam, molt millor.

dissabte, 1 d’agost de 2009

El nacionalisme i l’imperialisme espanyol: Matrimoni PSOE-PP

Ja tenim la Seu plena d’ous: la detra espanyola s’ha casat amb la suposada esquerra espanyola al País Basc, fent un pacte “contra natura”. Quin bunyol, déu meu! No hi ha dubte que la dreta és dreta; ara bé, el que es pot dubtar és que el PSOE sigui esquerra.

La política fa miracles: voltant cantó es peguen sabatades tot lo dia i ara corda i poal, o, per ser més precís, cul i merda. ¿Què pot unir dues ideologies contraposades, si és que realment ho són? Sols el llevar d’enmig un enemic comú, un nacionalisme basc, pagant el preu que sigui: traint els propis principis; eliminant, fent trampes, abans de les eleccions, a partits polítics que duen darrera més de 100.000 votants (¿tants terroristes hi ha?; pactant normes que enfonsin l’euskera; anomenant presidenta del Parlament Basc una senyora de l’OPUS (tot un símbol de posicions reaccionaries, que, com el Papa, no va de preservatius); negant plegats tota possibilitat de diàleg amb els que defensen la lluita armada i una altra idea de país; renunciant fins i tot a qualsevol tipus de federalisme; prohibint que el poble digui la seva paraula en un referèndum, expressió essencial de democràcia; la dreta que defensava a ca nostra que el partit més votat hauria de governar, allà no val...

¿De què anam? Clar i llampant, aquest nacionalisme basc ha de ser substituït, fort i no et moguis, per el nacionalisme espanyol, i per això bé ho paga renunciar a tots els principis i a tota lògica; les fronteres entre dreta i aquesta esquerra, si existiren mai, és hora d’esbucar-les en nom de l’imperi. S’ha posat de moda fer ofertes electorals de “canvi”, quan qualsevol diccionari elemental ens dirà que la dreta la conformen “partits polítics partidaris del manteniment de l’ordre i dels valors morals tradicionals”, cosa que a més està prou demostrada històricament. Una mostra més perquè vegeu que de canvis res de res, el 20 de febrer d’aquest any el ministre Fernández Bermejo va renovar el títol de Duc de Mola al descendents del General franquista Mola, qui a la Guerra Civil fou encarregat de sotmetre el País Basc, qui entre altres barbaritats deia que s’havia de sembrar el terror “eliminando sin escrúpulos ni vacilaciones a los que no piensan como nosotros”, i al qui Franco l’any 48 donà el títol de Duc i “Grande de España”. Tot un símbol, ¿o no?

Que no ens vulguin fer creure que s’apleguen el moix i la rata perquè convé que hi hagi alternància en el poder, ni per raons democràtiques, ni per conveniència pel poble basc... Això de la cohesió territorial no és altra cosa que tothom estigui a les ordres de Madrid. I tot plegat no és més que embullar fil. La realitat crua i nua és la “España una, grande i libre” i poder, poder i poder; tot el demés són punyetes. És que finalment, el nacionalisme central i el perifèric sols es diferencien en una cosa: que el central té la força.

Sempre estam en les mateixes; mem si arriben a treure altre pic el “bando” militar d’Estella del 36 del Comandant Sanz de Iturria: “Se acabó el gora euskadi, estamos en los tiempos de VIVA ESPAÑA”.

Tancarem aquest article, no amb un ”adéu”, més bé amb un “ADIOS”, fent cas al que deia també aquest comandant: “Se prohibe la palabra agur, importado por los separatistas en lugar del Adios, genuinamente español”.

Drets Civils i Polítics o paper banyat?

Quan llegim els documents oficials, nacionals i internacionals, referents a conceptes com autodeterminació, independència, autonomia, autogovern, nació, poble, nacionalitat... ens pot donar la impressió de claredat i contundència, però en realitat finalment cadascú els interpreta així com li convé, i sobre tot els més poderosos els poden capgirar totalment.

Si llegim, per exemple, el que diu el primer article del Pacte Internacional sobre els Drets Civils i Polítics de 1976: “Tots els pobles tenen el dret a la lliure autodeterminació. En virtut d’aquest dret estableixen la seva condició política i també el seu desenvolupament econòmic, social i cultural”

Aquest enunciat que pareix tan clar i llampant, quan es vol aplicar a la nostra realitat, els grans centres de poder comencen a embullar fil: què s’ha d’entendre per “poble”? Són les Balears un poble? Ho són Catalunya o el País Basc? Per aquí pareix que no hi ha dubtes, perquè així ho reconeixen els seus estatuts i, per exemple, el mateix fet de anomenar-lo País Basc. Idò bé, tenen dret a la lliure autodeterminació? És clar que no, malgrat es parli de comunitats autònomes (que finalment no ho són, perquè hi ha una contradicció “in terminis” quan es parla d’autonomia i autodeterminació, i són altres els que determinen què poden decidir i què no).

Si els pobles tenen el dret a l’autodeterminació i assumim que a Espanya hi ha diferents pobles (nacions, nacionalitats, països o el que es vulgui dir), pareix que hauríem d’assumir que tenen el dret a exigir aquesta autodeterminació; per cert, exigir, no a demanar com a favor.

Els que no volen aplicar l’article a la nostra realitat diran que es refereix a les colònies, i sens dubte s’hi refereix, però què és el que defineix que un poble és pot considerar una colònia. La Resolució 1514 de l‘ONU, l’any 1960 ja ho deixava més o manco clar: “La subjecció del pobles a una subjugació, dominació i explotació estrangera, constitueix una negació dels drets fonamentals”. Tornam estar embolicats, perquè es dirà que això no correspon a la realitat de cap dels pobles d’Espanya, maldament la història pareix dir que sí hi ha hagut subjugació, dominació i explotació. No és d’esperar que el dominador es reconegui com a tal i estigui dispost a amollar a les bones; no sé de cap dictador que s’hagi reconegut a si mateix com a tal.

Teòricament un referèndum podria donar a conèixer la voluntat d’autodeterminació o independència d’un poble. Sens dubte un referèndum és el camí més democràtic i directe per l’adopció d’una decisió, perquè reflexa la sobirania del poble. Però resulta que la Constitució de 1978 a l’article 149 diu que les consultes populars per la via de referèndum, les ha d’autoritzar l’Estat. Vet-aquí que ens trobam altre pic amb un entrebanc posat a la autonomia dels pobles; una prova més de la “subjecció a una subjugació” i de la retallada del dret de la lliure autodeterminació dels pobles.

Diuen que “parlant s’entenen”, però ja pots escainar si no te volen escoltar, acabes desgargamellat i no has aclarit res.Si es tanquen totes les portes i els drets proclamats són paper banyat, què s’ha de fer?: Aguantar, plorar, callar i renunciar als drets...? O més bé: Enrabiar-se, protestar i exigir?