Que vull

Som poqueta cosa, però ja va bé si, com mosques d'ase, podem punyir i posar un poc malapler als que mantenen sistemes opressius i imperialistes, condemnant a mig món a la injustícia, la marginació i la fam. Si a més a més ens desengavatxam, molt millor.

dissabte, 25 de juliol de 2009

Aclarint la relació català-mallorquí


Segons vaig poder veure al darrer número del Bellpuig, un bon homo, quan va llegir el títol entre cometes “Jo no vaig de català”, del meu article del número 797, es va identificar amb la frase, i digué “aquest senyor té raó, pensa com jo”, però no entengué bé el contingut de l’article. Això vol dir, per una banda, que és comú escoltar gent que diu que no va de català i per tant que el títol tenia el seu ganxo, era una llova parada, i pel que veig aglapí a qualcú. Per altra banda, pot ser que no explicàs prou bé la relació entre un dialecte i una llengua. Voldria que quedàs clar que totes les llengües tenen dialectes, que no són altra cosa que la manera de parlar una llengua amb petites variants dins diferents territoris: l’andalús, el barceloní, l’argentí, el cubà, el nord-americà, etc. i també el mallorquí, són variants locals dialectals d’una llengua, sia el castellà, l’anglès o el català. El català central, el valencià, l’alguerès, el mallorquí són branques d’un mateix arbre: el català. Llavors encara podríem parlar de subdialectes del mallorquí, que vendrien a ser branquetes més petites d’una branca; com són ara: el solleric, el pollencí, manacorí...

Cada parlant d’un determinat territori ha d’emprar per la seva comunicació col·loquial o familiar les formes dialectals amb el vocabulari, refranys i frases fetes de la seva localitat, sempre que no siguin barbarismes o estrangerismes innecessaris. Nosaltres a Mallorca hem de parlar amb la nostra modalitat local, o sigui en mallorquí, sense complexos. A l’hora d’escriure tots els dialectes es sotmeten a la gramàtica de la seva llengua. Així els andalusos no escriuen: “ante partía, que doblá” com digué la Ministre Magdalena Álvarez (que me du mals records, pel tracte que ens dóna a les Illes), sinó que han d’escriure: “Antes partida, que doblada”; s’han de sotmetre a la gramàtica castellana, perquè parlen un dialecte del castellà.

Nosaltres diem moix, en lloc de gat, o ca en lloc de gos, o tassó en lloc de got, però tant les unes com les altres són paraules correctes de la llengua catalana; sols que unes s’usen més a un indret que a un l’altre. I no es pot dir que unes són paraules mallorquines i les altres catalanes. Es tracta de sinònims, i les dues són del català, però el mallorquins empram més unes que les altres. Així com són sinònims pèsol, xítxero i estiragassó, i a diferents pobles de Mallorca empren paraules distintes per referir-se al mateix. Aquesta és precisament la riquesa d’una llengua.
Que ningú es fassi problemes per usar el lèxic corrent i correcte que empram a Mallorca, així com la morfologia verbal distinta, per exemple cant o cantam, en lloc del canto o cantem dels catalans, perquè les dues formes són correctes. La brega dels mallorquinistes contra el catalanistes, la gent informada fa temps que l’ha superada. Sols el desconeixement i els interessos polítics han creat un conflicte inexistent.

Tant al bon homo que escrigué el comentari pensant que jo li donava la raó, com a mi mateix, ens robaren l’oportunitat d’aprendre la nostra llengua a l’escola i també la nostra història i ens encistaren tot un seguit de prejudicis i malentesos que ara ens costa desentrullenyar i ens feren analfabets amb la nostra estimada llengua. No perdem de vista que robar la llengua i la història són les claus per sotmetre un poble. Per això fa tres anys que vaig a classe de català per recuperar el que ens negaren per motius polítics.

Nota: Qui es vulgui informar del que parlam en aquest escrit, pot llegir un llibret bo d’entendre de la Biblioteca Bàsica de Mallorca, publicat pel Consell Insular de Mallorca: “El parlar de Mallorca”, de F.de B. Moll.- Edit. Moll (Segona Edició 1993)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada