Que vull

Som poqueta cosa, però ja va bé si, com mosques d'ase, podem punyir i posar un poc malapler als que mantenen sistemes opressius i imperialistes, condemnant a mig món a la injustícia, la marginació i la fam. Si a més a més ens desengavatxam, molt millor.

dissabte, 25 de juliol de 2009

Manifest en defensa de la llengua pròpia dins el pobles de parla catalana


Advertència: El manifest que es presenta és una resposta al “Manifiesto por una lengua común” que trobareu al Google, firmat per alguns lletraferits, entre ells Fernando Savater, que s’han apuntat també a l’espanyolisme excloent i a l’imperialisme lingüístic, amb arguments als quals se’ls pot donar la volta i serveixen per la defensa de la nostra llengua.
En general s’ha procurat emprar les mateixes paraules, per tant encara resultarà més clara la contraposició si es llegeixen simultàniament els dosmanifests.

Des de fa molts anys hi ha prou raons per preocupar-se dins el nostres pobles per la situació general i institucional de la llengua catalana, la única llengua històrica i pròpia dels ciutadans dels països de parla catalana, on, a més, tothom parla també el castellà. És clar, no es tracta d’un desfici sols cultural – el nostre idioma fa segles que sofreix un assajament de l’estat espanyol – sinó una inquietud estrictament política: es refereix al seu paper com a llengua principal de comunicació democràtica dins els nostres territoris, així com dels drets educatius i cívics dels qui la tenen com a llengua materna i com un deure de justícia d’aquells que volen conviure dins els territoris de parla catalana, tenint-la com a vincle preferent d’expressió, comprensió i comunicació, també com una mostra de respecte a la cultura que els ha acollit.
Com a punt de partida, establirem una sèrie de premisses:
1.- Totes les llengües oficials dins l’Estat són “igualment espanyoles” (?) i mereixen protecció institucional com a patrimoni de l’humanitat, però sols una és la pròpia de determinades comunitats històriques, per tant, sols la llengua d’aquestes comunitats és la que es pot exigir als qui viuen dins elles, encara que tots els catalanoparlants coneguin el castellà. Es a dir, hi ha una injusta asimetria, quan es pretén imposar una llengua aliena, perquè a Espanya hi ha diverses realitats culturals, però hi ha una cultura que es vol imposar damunt les altres, pressuposant que això és el més democràtic. Un país que compta amb diferents llengües és un país amb una major riquesa per la diversitat i la democràcia, amb més raó si aquesta llengua, com la catalana, té tota una història de persecució.
2.- Els drets lingüístics són a la vegada individuals i col·lectius, si sols fossin un dret individual no es podria parlar de llengües oficials o cooficials. Per tant, els ciutadans que parlam català tenim el dret de rebre l’educació i ser atesos per l’administració en la nostra llengua, i el castellà no té dret a voler-se imposar dins el nostre territori lingüístic, com ho ha fet durant segles i ho segueix fent en l’educació, informació, institucions... en detriment del català, posant obstacles a una justa normalització lingüística.
3.- Com és lògic, les nostres comunitats lingüístiques aspiren que tots els conciutadans arribin a conèixer la nostra llengua, així com tots els catalanoparlants coneixem el castellà, malgrat no sigui la llengua del nostre territori. Però tal aspiració es veu frustrada per desinterès, i moltes vegades per falta de respecte, d’una gran part dels castellanoparlants que viuen a les nostres comunitats, esperonats pels defensors d’un imperialisme lingüístic castellà. No és lògic suposar que hi haurà molts ciutadans establerts a la nostra comunitat que pretenguin desenvolupar la vida sense fer el mínim esforç, ni per cortesia, per aprendre la nostra llengua, com element d’integració i fruïció de la nostra cultura. Que es pretengui aconseguir un bilingüisme, que ja tenim, no justifica voler que la nostra educació i les relacions amb l’Administració hagi de ser en castellà. Convé recordar que la imposició històrica del castellà dins els nostres territoris ha fet molt de mal a la sana integració i convivència.
4.- Certament, l’article tercer, apartat 3, de la Constitució diu que “les distintes modalitats lingüístiques són un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”. No hi ha res que dir a aquesta disposició, no generosa, sinó simplement justa, que pareixia que podia acabar amb els entrebancs i dificultats que patien aquestes llengües. Però no veig per enlloc aquest respecte i protecció per part de l’Estat i tampoc per part de la majoria dels que parlen castellà. És un frau i una deslleialtat pretendre que el castellà ha estat i és el maltractat, discriminat, menyspreat i marginat.
Per consegüent, els que parlam català, en qualsevol de les varietats, demanam, si és precís, una modificació constitucional, en els següents punts:
1. Plantejar clarament els drets lingüístics de les comunitats històriques que tenen una llengua pròpia distinta de la castellana en el seu espai territorial, d’acord amb la “Declaració Universal dels drets lingüístics”de 1996, “El Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics” de 1976, “Drets del Pobles” 1976 (Arts.2,13 i15), “El Pacte Internacional de drets econòmics, socials i culturals”, i la Resolució 47/135 de 1992, tots ells de la ONU. La llengua catalana se l’ha de suposar per qualsevol efecte a tots el ciutadans del territoris de parla catalana.
2. Dins els Països Catalans, tots els ciutadans tenen dret a ser educats en llengua catalana, sia la que sia la llengua materna. El castellà serà part dels plans d’estudis, però mai com a llengua vehicular exclusiva, que per altra part tothom coneix suficientment.
3. Seria educat, al manco, que a tots els territoris de l’Estat espanyol qualsevol catalanoparlant pogués ser atès institucionalment també en català. Això no vol dir que tots el funcionaris hagin d’aprendre català, sinó que sempre hi hagi personal capacitat en català.
4. La retolació dels edificis públics oficials i de les vies públiques, les comunicacions administratives, la informació a la ciutadania en els territoris de parla catalana podran ser sols en català, però també bilingües.
5. Els representants polítics, dins el territoris de parla catalana, empraran el català quan es tracti de funcions institucionals autonòmiques, com es lògic. Seria normal que també ho poguessin fer al Parlament de l’Estat espanyol.

Obra Cultural Balear d’Artà

Nota: L’Article 6 de “La Declaració Universal dels Drets Lingüístics”de 1996 patrocinada per l’UNESCO, que reuní 61 ONG, 30 Centres PEN i 40 experts en dret lingüístic de tot el món diu: “Aquesta declaració exclou que una llengua pugui ser considerada pròpia d’un territori pel sol fet de ser l’oficial de l’Estat o de tenir tradició de ser emprada dins aquest territori com a llengua administrativa o de certes activitats culturals”. (No pot ser més clar i pertinent)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada