Enfrontem críticament alguns tòpics sobre la nostra llengua

El pensament crític, és fruit de la reflexió, de l’anàlisi profunda i l’avaluació de la consistència dels arguments, opinions o afirmacions que la gent assumeix com a vertaderes, sense una verificació. Implica aturar-se a pensar i informar-se bé, anant més enllà de les impressions i les opinions. És l’únic que mereix el nom de pensament intel·ligent. No es fa de tòpics establerts que cobren aspecte de veritat a força de repetir-los. Com es pot veure, en parlar de pensament crític ens referim a criteri o seny, i no a crítica xafardera.
Aquell que sols és capaç de repetir el que ha escoltat, sense reflexió, anàlisi i verificació del que repeteix, és una persona que viu del capet dels altres, sense pensament propi, és una persona alienada. Engolir talment el pensament predominant és perillós, perquè sovint està manipulat per interessos dubtosos. Qui es creu el que es diu sense un judici racional, cau en el prejudici.
Qui vulgui acostar-se a un pensament crític, independent, autònom, propi, ha de passar pel sedàs els tòpics, prejudicis, estereotips, opinions..., per destriar la palla del gra. Si no és així i no avaluam les fonts d’informació, estam exposats a la manipulació subtil, que sovint està contaminada d’interessos no confessats o inconfessables. Així funciona, per exemple, gran part de la propaganda comercial.
Apliquem ara aquests criteris als tòpics que manegen gran part dels estrangers i peninsulars, i també, desgraciadament, una bona part dels mallorquins respecte de la nostra llengua, el català i la seva versió mallorquina. Analitzem, amb algunes de les moltes preguntes que ens podríem fer, la consistència que tenen alguns tòpics freqüents:
1) “El mallorquí és sols un dialecte”, volent manifestar que és menyspreable, de poca importància, mentre el castellà és una llengua. ¿Les llengües quan es parlen no ho fan totes en forma dialectal? ¿No és la llengua, en si mateixa, sols un referent formal, que no es parla enlloc? ¿L’andalús, l’argentí, l’extremeny, el bolivià... parlen una llengua o un dialecte?
2) “La llengua oficial de tot Espanya i de tots els espanyols és el castellà”, perquè així ho diu la Constitució. ¿El que diu la Constitució és, fort i no et moguis, vàlid i encertat? ¿Altres aliens a un territori i a una cultura poden decidir la llengua que s’ha de parlar a un territori i una cultura externa? ¿No és el català, amb la seva variant mallorquina, la llengua de Mallorca i dels mallorquins? ¿No passa de mida que els mallorquins estant a ca nostra, Mallorca, haguem de defensar la nostra llengua?
3) “Habla cristiano”, amb la connotació semblant al que dèiem en el primer punt: una llengua quasi inacceptable, poc correcte, com si fos un castellà mal parlat i de categoria inferior. ¿El català és una llengua inferior al castellà, a l’italià, al danès... o a qualsevol altra?
4) “El català és un idioma que no serveix per anar pel món”. ¿El grec, el suec, l’italià, el kiswahili, el polonès... i mil altres idiomes, serveixen per anar pel món? ¿Seria millor que tots els idiomes fessin ull i en quedàs només un i ens entendríem tots? ¿Seria enriquidor o empobridor la desaparició de la majoria de llengües? ¿Realment tenir un idioma comú va contra els idiomes existents?
5) “És una llengua que tanmateix morirà”. ¿Ens hem de conhortar amb aquest resignat “tanmateix”, tan mallorquí? ¿No depèn de nosaltres la seva vida i la seva mort? ¿Quan mor una llengua sols mor una manera de parlar o també mor una manera de veure el món, una part essencial d’una cultura i identitat? ¿Li hem de fer l’eutanàsia, pensant que “tanmateix” la pell ja és del llop?
6) “El mallorquí no és català”. ¿I el menorquí, l’eivissenc i el solleric tampoc? ¿Tot això són llengües distintes? ¿El murcià i el mexicà són castellà? ¿Els polítics són els que han de decidir damunt temes lingüístics, com a València? ¿No és una estratègia massa vella allò de “divideix i guanyaràs”, perquè ens deixem manipular?
7) “Per respecte i bona educació hem de parlar en castellà als forasters, que, mal fassi anys que viuen a Mallorca, no s’han dignat a aprendre a parlar en mallorquí”. ¿No hauria de ser al revés això? ¿No és el que s’ha assolat a Mallorca el que s’hauria de adaptar, per respecte i educació als mallorquins i la seva llengua? ¿No serà que ens han fet creure que la nostra llengua és inferior a les altres, i hem agafat el vici de girar la llengua tot d’una que estam davant un foraster? ¿No demostra poc interès i una certa prepotència el no haver fet l’esforç de parlar en mallorquí els que fa anys que viuen a Mallorca?
8) “Me fa vergonya sentir parlar en castellà a un mallorquí perquè se li nota tot d’una l’accent”. ¿Això no succeeix al 99% dels que parlen una llengua que no és la seva? ¿No valoraríem molt que, per exemple, un alemany parlàs el castellà o el mallorquí tan bé com el parlam nosaltres, maldament el seu accent denotàs que no és la seva llengua? ¿No admiram a l’estranger que parla correctament un idioma que no és el seu, maldament estigui tenyit amb l’accent del propi?
9) “El mallorquí (català) no és una llengua culta i no serveix per expressar segons quines coses”. ¿No serà que ens han creat un complex d’inferioritat i durant molt de temps ha sigut una llengua marginada? ¿No ens feren, als que tenim més de 40 anys, analfabets en el nostre idioma? ¿No tenim una literatura tant o més rica i antiga com qualsevol país? ¿No serà una certa tendència a l’autodenigració la que ens fa parèixer que les coses estan més ben dites en castellà?
10) “Els defensors del català són exagerats, nacionalistes i radicals”. Si no defensam nosaltres la nostra llengua, qui ho farà? ¿No és una injustícia potejar una llengua, part fonamental d’una cultura? ¿No és de persones normals defensar-se quan a un li punyen l’ànima, ferint-li la dignitat i manyuclant-li la identitat? ¿No és de persones ben nascudes estimar la terra que les ha vist nàixer i l’heretat cultural que han rebuda? ¿Són també exagerats, nacionalistes i radicals els castellans que defensen el castellà? Defensar el que estimam i que a més són drets lingüístics, ¿no és el que correspon?
Com va dir En Goebbels, ministre de Propaganda d’En Hitler, “una mentida contada mil vegades es converteix en veritat”; deixa tal petjada que arriba a convertir-se sovint en una creença, o, al manco, confon i fa dubtar. L’opinió pública moltes vegades no és més que l’opinió publicitada.
Que cadascú, aplicant el pensament crític, tregui les conclusions del conjunt de tots els tòpics que ens han penjat i que es repeteixen sovint. Són molts els mallorquins als que, dolcet dolcet, han duit a escoltar el sermó, assimilant com si res, els tòpics destructors de la pròpia llengua. No vulguis ser tu un d’ells!