Que vull

Som poqueta cosa, però ja va bé si, com mosques d'ase, podem punyir i posar un poc malapler als que mantenen sistemes opressius i imperialistes, condemnant a mig món a la injustícia, la marginació i la fam. Si a més a més ens desengavatxam, molt millor.

dissabte, 25 de juliol de 2009

"Jo no vaig de català"


Després d’haver escrit a la Revista Bellpuig el segon article sobre l’anticatalanisme que ens han inoculat històricament, em vaig trobar pel carrer amb Don Antoni Gili, que em digué: “Molt bé els articles; clar i llampat, però la gent té molt mal de fer canviar les idees”. Crec que la raó li vessa, però mentre hi hagi una possibilitat de que qualcú a la fi surti de l’engany, l’alienació i la ignorància, s’ha de dur endavant la tasca d’aclarir conceptes equivocats. Hi ha qüestions que són opinables, però hi ha aquelles científicament demostrades que, fort i no et moguis, qualsevol capet normal ha d’admetre, a no ser que tengui el seny trabucat, vagi de mala fe o estigui dominat per un encabotament visceral.
Bé idò, tenc l’esperança que qualcú d’aquests que encara diuen: “Jo no vaig de català, jo parl el mallorquí que no és lo mateix”, serà capaç d’amollar el mac en terra i fer cas a la ciència històrica i filològica, admetent el que defensaren els nostres lingüistes Mossèn Alcover i Francesc de B. Moll: “l’exactitud del nom llengua catalana per a tot el conjunt lingüístic format per Catalunya, Andorra, València i les nostres illes” (F. de B. “El parlar de Mallorca”, pàg. 42.- Ed. Moll 1993). Fins i tot la darrera edició del Diccionari de la Real Acadèmia Espanyola dona aquesta definició: “Mallorquín: variedad de la lengua catalana que se habla en Mallorca”. Per no anar pel món fent el ridícul, defensat coses científicament indefensables, convé fer cas als que han estudiat de prim compta la qüestió.
Un mallorquí que defensàs que el mallorquí és un idioma diferent del català, fa el mateix ridícul que faria un argentí que anàs pel món dient que la llengua que es parla a Argentina és un idioma diferent del castellà. Això no vol dir que els argentins hagin de parlar com parla un de Castella, ni un mallorquí com parla un barceloní. Es tracta sols de normals diferències dialectals que es donen dins totes les llengües. Com diu Aina Moll, que seguí les petjades de son pare: “En llengua i dialecte no hi ha diferència essencial, sinó únicament diferència de punt de comparació... El mallorquí és una llengua si el miram en relació al castellà, al francès o a l’italià, i és un dialecte si el consideram en les seves peculiaritats respecte al gironí o al valencià” (Ob. Cit. Págs. 22-23). Hem de tenir clar que qualsevol foraster que en to despectiu diu que parlam un dialecte, volguent donar a entendre que no té categoria, (com me succeí fa poc a un supermercat), a més de mostrar la seva incultura, i pot ser també la seva prepotència idiomàtica”, ho fa usant ell mateix un dialecte de la seva llengua, perquè dialecte no és més que la forma particular que té un idioma dins una regió geogràfica. Fins i tot, dins una mateixa regió podem trobar sub-dialectes locals, com són els casos del pollencí, el solleric,etc. Ningú diria que no parlen mallorquí, i pel mateix fet parlen català, malgrat les diferències accidentals, no essencials.
Mem si hi haurà qualcú que sostenia que el mallorquí no és català, que sigui capaç d’assumir que ha de canviar d’idea i admetre el que, com diu F.de B. Moll, “és una veritat indiscutible per tots els lingüistes espanyols i estrangers” (O. Cit. Pàg 49). De ser així demostraria saviesa, honestedat intel·lectual i sentit comú.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada