Encara quedan capverjos que defensen que el català, el valencià i el mallorquí son llengües diferents, malgrat els contundents arguments de la filologia científica i la història que demostren l’indiscutible unitat de la llengua catalana. Seria bo que es tengués prou sentit comú i es fes cas dels qui saben, i no precisament de Carlos Delgado i companyia, que no tenen un pèl de científics; més bé són polítics oportunistes i mercenaris de l’imperialisme lingüístic castellà i espanyolista. “Que no ens venguin a pintar Sant Cristòfol nan, allà on saben que era un gegant”.
Estaria bé que aquells que de bona fe s’han cregut les magarrufes dels anticatalanistes i polítics manipuladors de la llengua i de la història, escoltessin els més entesos filòlegs mallorquins i fossin capaços de rectificar posicions que no treuen cap enlloc, així demostrarien més saviesa que caparrudesa i que no pateixen de l’aiguavés de davant.
Mn. Antoni M. Alcover, el manacorí de Santa-Cirga, que arreplegà les Rondalles i les escrigué en pur dialecte mallorquí, tenia ben clar que al Principat, Balears, València, Rosselló i a l’Alguer parlaven la mateixa llengua: el català.
Quan plantejava la gran tasca del Diccionari llegim el que escrivia al “Bolletí del Diccionari de la llengua catalana”, I (1902-03),35-38: “El Diccionari que volem fer, es el de la llengua que’s parla a Catalunya, Rosselló, illes Balears i reine de València. La llengua que’s parla a n-aquests territoris ¿és o no la matexa? Si me deis que no, no’n parlem pus; no és per volsaltres qu’em escrit la “Lletra de convit”... No volem perdre’l temps discutint amb gent que nega l’evidència. Ara si regonexeu que es la matexa llengua, haureu de convenir en que no pertoca dirli llemosina, ni mallorquina (ni balear con voldria En Delgado), sino catalana”. Més endavant posa arguments per anomenar llengua catalana a tots els dialectes derivats d’ella, i acaba dient: “Amb aquestes breus indicacions creim que queden engrunats i fets pols els escrúpols de mallorquins y valencians sobre el nom de llengua catalana”. (He dir que la cursiva és un afegitó meu).
En el Pròleg que fa Alcover a la “Gramàtica de la llengua Catalana” de Tomàs Forteza, a qui dona el títol de “filòleg consumat”, diu que ell també estava plenament convençut de la unitat de la llengua catalana “i d’això que diuen mallorquí, català, valencià, rossellonès, menorquí i ervissenc no és més que un sol idioma amb petites diferències dialectals, que no hi ha cap idioma que no’n tenga per l’estil o de més grosses”.
Ja sé que qui està encabotat i és “més cabeçut que un manat d’ais”, no hi ha qui el dugui a solc. A lo millor és “fer retxes dins s’aigo i batre per ses foranes” voler convèncer a qui l’han emblanquinat de petit i l’han carregat de prejudicis durant més de cent anys. Però avui, tal com està la ciència filològica, si no es vol fer el ridícul, ni tirar-se terra damunt, el millor que es pot fer, perquè no li diguin que “pateix de sa caixa de Sant Pere”, és acceptar l’evidència, com deia Alcover i no fiar-se de qui embulla fil cercant vots de mallorquins ignorants i de forasters curts i prepotents. Bé, sobre tot, cadascú “del seu pa farà sopes”, però que pensi que “ase sia qui d’ase se fia”...
Enhorabona a qui tengui el coratge de rectificar. “Ell que ho véssem, va dir es cego!”
(Nota: S’ha respectat l’ortografía de Mn. Alcover en els escrits citats) s fites clares
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada