Sempre estam en les mateixes

No fa molt vaig anar a fer un cafè i hem vaig trobar amb quatre que jugaven a cartes i dos que miraven la feta. Un dels que jugaven era d’origen peninsular, però fa més de 20 anys que rodola per Mallorca, els altres cinc eren mallorquins de soca a arrel. Idò bé, els cinc mallorquins quan es dirigien al foraster arrelat a Mallorca, ho feien en castellà. Aquest fet es dona arreu arreu en moltes circumstàncies i que em tirin d’una passa, si qui més qui manco no podria donar testimoni de fets semblants. I tant sovint es dona que ja ni ens crida l’atenció; giram la llengua com si res i, cara alegre i cul batut, no ens fèiem problema.
I jo, que també sovint caic dins aquest mal vici, em deman: Com així s’ha normalitzat aquesta situació anormal? Com llamps ens deixam menjar les sopes damunt el cap? A on treu cap que haguem de ser nosaltres, dins ca nostra, els que hem de amollar el mac en terra? On s’ha vist mai que una gent que dur anys i més anys vivent dins el nostre poble no tengui la delicadesa de aprendre la nostre llengua? Com ens han trabucat el cap i han fet, que sense témer-nos, ens tirem terra damunt?
Seria qüestió que reflexionessin sobre aquest fet tan “contra natura”, de seguir la voga, sense pipellejar. Pens que hi ha clares raons polítiques i històriques, i per ventura qualcuna idiosincràtica, que ha fet que ens haguem empassolat com a natural l’imperialisme lingüístic. De fet, per dominar un poble es diu que el camí més dret és robar-li la seva llengua i la seva història, que són claus per definir la identitat. Així ho feren amb els que tenim més de 40 anys, deixant-nos analfabets en la nostra llengua i sense una paraula sobre la nostra història. I quan dic raons polítiques i històriques, no sols em referesc al passat, sols vull dir que la cosa ve d’ enrera: durant més de dos sigles la nostra llengua i la nostra història ha sofrit una malmenada fora mida del tot evident, però encara ara havem d’aguantar arrambatges de dedins i de fora: basta veure el batlle de Calvià, l’amo de Air Berlín, el manifest d’En Fernando Savater i companyia, les declaracions permanents dels locutors de la COPE, les darreres declaracions d’En Fraga, que trobava que als nacionalistes les haurien de penjar, (lo seu seria que començàs a donar exemple i penjar-se ell mateix per nacionalista espanyol)...podríem seguir amb un enfiloi d’improperis, mentides, manipulacions i altres herbes per l’estil.
Però el que és més trist és que molts de mallorquins s’han begut el verí i les han fet entrar pel cavat, com a xotets de cordeta, de tal manera que, acomplexats o resignats, ja han tirat les rendes damunt el coll i no gosen posar peu fiter per defensar allò que és part essencial de la nostra identitat. I pitjor encara, molts de mallorquins que profetitzen la mort de la nostra llengua, hi han allargat el coll sense motar, com si tenguessin la sang de peix. I per més inri, fins i tot, hi ha qui considera que aquesta defensa de la llengua pròpia és una obsessió de gent radical, intolerant.
Mallorquins que estimau Mallorca, vetllau el blè i no deixeu que potejin la llengua que ens deixaren els nostres avanpassats com part essencial del patrimoni i que també és patrimoni de la humanitat.