Que vull

Som poqueta cosa, però ja va bé si, com mosques d'ase, podem punyir i posar un poc malapler als que mantenen sistemes opressius i imperialistes, condemnant a mig món a la injustícia, la marginació i la fam. Si a més a més ens desengavatxam, molt millor.

diumenge, 26 de juliol de 2009

Una de les grans endemeses de les classes dominants del franquisme



Com tots els de la meva edat puc donar testimoni que després de la Guerra del 36, a Mallorca pràcticament tothom parlava el mallorquí. Era la llengua vehicular per tot arreu, tant a Ciutat com a la pagesia . Sols alguns funcionaris o uniformats venguts de la Península i alguna família on un dels dos pares era foraster, parlaven castellà. Certament, per altra banda, molts pocs sabien escriure en català i també molts pocs llegien en la nostra llengua, per tant també es publicava molt poc en català. Els actes oficials, emissores de ràdio, diaris, documentació oficial, retolació..., i sobre tot l’educació, es feien en castellà. No obstant tot això, el mallorquí vivia en mallorquí.
Uns factors que contribuïren a que el mallorquí anàs decaient i s’anàs introduint el castellà dins les famílies foren: d’una banda, l’adopció del castellà dins les famílies benestants de Ciutat a l’hora de parlar amb els fills i de l’altra, l’arribada dels emigrants peninsulars quan començà el turisme dels anys 60, que no es sentiren ni necessitats, ni obligats a aprendre el mallorquí. Aquests, a més a més, venien amb la convicció que “esto es España y en España se habla español”, tal com va dir En Franco: “El carácter de cada región será respetado, pero sin perjuicio para la unidad nacional, que la queremos absoluta, con una sola lengua, el castellano, y una sola personalidad, la española". Vaja manera de respetar el caràcter de cada regió!
Sols em referiré ara al primer factor: Hi ha una certa congruència en el fet que moltes famílies benestants baratessin el mallorquí pel castellà a l’hora d’educar els seus fills, donat que havien estat els que recolzaren el nacionalcatolicisme franquista, la ideologia centralista de la “España una, grande y libre”, la falange i el feixisme i finalment la dictadura de Franco. Pels qui no ho creuen que mirin a internet el “Llistat dels primers feixistes alçats contra la República”, encapçalats pel Marquès de Zayas, pel fals “Comte Rossi” i els seus “Dragones de la Muerte”. A la llista hi podeu trobar quasi tota la gent més “botifarra” de Mallorca, que es convertirien en els dirigents de la societat mallorquina i en el “tot ciutat”. I per aquí van avui els seus hereus: Molts del PP, el “Grupo Ramón Llull”, el Circulo Balear, el batle de Calvià, Rosa Diez , etc.
Idò bé, una bona part d’ells ja parlaren als seus fills en castellà “perquè l’accent del mallorquí sona fatal i el mallorquí és de gent poc culta”. Avui gran part d´aquella generació de la gent benestant i els seus néts, ja no parlen mallorquí, i una altra part viu una vertadera esquizofrènia lingüística, no acabant de tenir una íntima claredat de quina es la seva llengua pròpia. Els estudis de sociolingüística tenen molt clar que les llengües decauen precisament per l’abandonament de la llengua materna per les classes dominants, que són els primers en renegar d’ella i llavors els joves, influïts per ells. Talment com ha succeït a Mallorca. Estam davant la “introjecció” del dominador, amb la seves conseqüències: la perdua d’identitat, l’autodenigració, la vergonya lingüística...
Part de la responsabilitat de les classes altes dominants de Mallorca ha estat precisament l’identificació amb el dominador, venent la pròpia identitat, calant el cap i menyspreant la llengua del seus avantpassats.
Sé que he posat mà dins un abeller, però “a qui no agradi el frit, que prengui prim i no li farà mal” i si qualcú creu que he dit qualque mentida, ja ho dirà.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada