Que vull

Som poqueta cosa, però ja va bé si, com mosques d'ase, podem punyir i posar un poc malapler als que mantenen sistemes opressius i imperialistes, condemnant a mig món a la injustícia, la marginació i la fam. Si a més a més ens desengavatxam, molt millor.

dilluns, 7 de setembre del 2009

L’Iraq segueix dessagnant-se


Ens acostuman a tot, manco a les garrotades. Si aquestes garrotades són atzibades damunt les espatlles dels demés, aviat ens hi podem acostumar, perquè “mals d’altres rialles són”. Més que de pressa ens hi acostuman si els que les reben ens cauen enfora i encara més aviat si són negres o moros. Ens estam acostumen a conviure amb que produeix el sistema i les seves guerres. Els mitjans de comunicació s’encarregan de posar sordina als morts que no interessen i altaveu als que interessen. Al moment que escric escolt: “Tot el món plora la mort de Michael Jackson, de rei de la música “pop”. A Iraq, el mateix dia dins un mercat han mort 70 persones innocents per un atemptat, sols les ploren els seus i el món ni s’immuta; i ahir 40... i cada dia es repeteix la tràgica història.
Aquests morts, el d’Afganistan, els de Darfur, el del Congo... no conten. Trobareu sols a un raconet de qualque diari aquestes morts quan s’han fet quotidianes, són morts que han perdut el caràcter de notícia fresca. Ningú les plora, més enllà dels familiars i amics. És gent que no conta. Quasi tothom sap els milions de morts jueus en el famós holocaust, ¿qui sap el número de morts i desplaçats Palestins, sotmesos a un segon holocaust produït per aquells que patiren el primer? Qui més qui manco sap, pam envant pam enrere, els soldats dels EEUU que han mort després de la funesta invasió a l’Iraq, però ¿qui sap iraquians que han fet la pell de llavors ença fruit de la violència provocada per la invasió? Per altra banda, el mercenaris nord-americans cobran un sou per matar i saben que s’arrisquen a morir, però els nins i tots els civils innocents que cada dia colen la vida, no tenen res a veure amb els interessos d’aquesta guerra mentidera i inútil que se’n duu vides sense pena ni glòria. I els civilitzats(?) que hem armat o consentit aquesta escabetxina humana, ens miram el llombrígol.
Els que tenim oberts els ulls de l’ànima, com Raimon, “diré el que tu i jo sabem i que sovint oblidam: “Hem vist la por ser llei per a tots. Hem vista sang que sols fa sang ser llei del món”. Ja és ben hora que tornem a cridar amb fermesa: “No; jo dic no, diguem no. Nosaltres no som d’eixe món”.
Mariano Moragues Ribas de Pina

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada