El nacionalisme i l’imperialisme espanyol: Matrimoni PSOE-PP

Ja tenim la Seu plena d’ous: la detra espanyola s’ha casat amb la suposada esquerra espanyola al País Basc, fent un pacte “contra natura”. Quin bunyol, déu meu! No hi ha dubte que la dreta és dreta; ara bé, el que es pot dubtar és que el PSOE sigui esquerra.

La política fa miracles: voltant cantó es peguen sabatades tot lo dia i ara corda i poal, o, per ser més precís, cul i merda. ¿Què pot unir dues ideologies contraposades, si és que realment ho són? Sols el llevar d’enmig un enemic comú, un nacionalisme basc, pagant el preu que sigui: traint els propis principis; eliminant, fent trampes, abans de les eleccions, a partits polítics que duen darrera més de 100.000 votants (¿tants terroristes hi ha?; pactant normes que enfonsin l’euskera; anomenant presidenta del Parlament Basc una senyora de l’OPUS (tot un símbol de posicions reaccionaries, que, com el Papa, no va de preservatius); negant plegats tota possibilitat de diàleg amb els que defensen la lluita armada i una altra idea de país; renunciant fins i tot a qualsevol tipus de federalisme; prohibint que el poble digui la seva paraula en un referèndum, expressió essencial de democràcia; la dreta que defensava a ca nostra que el partit més votat hauria de governar, allà no val...

¿De què anam? Clar i llampant, aquest nacionalisme basc ha de ser substituït, fort i no et moguis, per el nacionalisme espanyol, i per això bé ho paga renunciar a tots els principis i a tota lògica; les fronteres entre dreta i aquesta esquerra, si existiren mai, és hora d’esbucar-les en nom de l’imperi. S’ha posat de moda fer ofertes electorals de “canvi”, quan qualsevol diccionari elemental ens dirà que la dreta la conformen “partits polítics partidaris del manteniment de l’ordre i dels valors morals tradicionals”, cosa que a més està prou demostrada històricament. Una mostra més perquè vegeu que de canvis res de res, el 20 de febrer d’aquest any el ministre Fernández Bermejo va renovar el títol de Duc de Mola al descendents del General franquista Mola, qui a la Guerra Civil fou encarregat de sotmetre el País Basc, qui entre altres barbaritats deia que s’havia de sembrar el terror “eliminando sin escrúpulos ni vacilaciones a los que no piensan como nosotros”, i al qui Franco l’any 48 donà el títol de Duc i “Grande de España”. Tot un símbol, ¿o no?

Que no ens vulguin fer creure que s’apleguen el moix i la rata perquè convé que hi hagi alternància en el poder, ni per raons democràtiques, ni per conveniència pel poble basc... Això de la cohesió territorial no és altra cosa que tothom estigui a les ordres de Madrid. I tot plegat no és més que embullar fil. La realitat crua i nua és la “España una, grande i libre” i poder, poder i poder; tot el demés són punyetes. És que finalment, el nacionalisme central i el perifèric sols es diferencien en una cosa: que el central té la força.

Sempre estam en les mateixes; mem si arriben a treure altre pic el “bando” militar d’Estella del 36 del Comandant Sanz de Iturria: “Se acabó el gora euskadi, estamos en los tiempos de VIVA ESPAÑA”.

Tancarem aquest article, no amb un ”adéu”, més bé amb un “ADIOS”, fent cas al que deia també aquest comandant: “Se prohibe la palabra agur, importado por los separatistas en lugar del Adios, genuinamente español”.

Drets Civils i Polítics o paper banyat?

Quan llegim els documents oficials, nacionals i internacionals, referents a conceptes com autodeterminació, independència, autonomia, autogovern, nació, poble, nacionalitat... ens pot donar la impressió de claredat i contundència, però en realitat finalment cadascú els interpreta així com li convé, i sobre tot els més poderosos els poden capgirar totalment.

Si llegim, per exemple, el que diu el primer article del Pacte Internacional sobre els Drets Civils i Polítics de 1976: “Tots els pobles tenen el dret a la lliure autodeterminació. En virtut d’aquest dret estableixen la seva condició política i també el seu desenvolupament econòmic, social i cultural”

Aquest enunciat que pareix tan clar i llampant, quan es vol aplicar a la nostra realitat, els grans centres de poder comencen a embullar fil: què s’ha d’entendre per “poble”? Són les Balears un poble? Ho són Catalunya o el País Basc? Per aquí pareix que no hi ha dubtes, perquè així ho reconeixen els seus estatuts i, per exemple, el mateix fet de anomenar-lo País Basc. Idò bé, tenen dret a la lliure autodeterminació? És clar que no, malgrat es parli de comunitats autònomes (que finalment no ho són, perquè hi ha una contradicció “in terminis” quan es parla d’autonomia i autodeterminació, i són altres els que determinen què poden decidir i què no).

Si els pobles tenen el dret a l’autodeterminació i assumim que a Espanya hi ha diferents pobles (nacions, nacionalitats, països o el que es vulgui dir), pareix que hauríem d’assumir que tenen el dret a exigir aquesta autodeterminació; per cert, exigir, no a demanar com a favor.

Els que no volen aplicar l’article a la nostra realitat diran que es refereix a les colònies, i sens dubte s’hi refereix, però què és el que defineix que un poble és pot considerar una colònia. La Resolució 1514 de l‘ONU, l’any 1960 ja ho deixava més o manco clar: “La subjecció del pobles a una subjugació, dominació i explotació estrangera, constitueix una negació dels drets fonamentals”. Tornam estar embolicats, perquè es dirà que això no correspon a la realitat de cap dels pobles d’Espanya, maldament la història pareix dir que sí hi ha hagut subjugació, dominació i explotació. No és d’esperar que el dominador es reconegui com a tal i estigui dispost a amollar a les bones; no sé de cap dictador que s’hagi reconegut a si mateix com a tal.

Teòricament un referèndum podria donar a conèixer la voluntat d’autodeterminació o independència d’un poble. Sens dubte un referèndum és el camí més democràtic i directe per l’adopció d’una decisió, perquè reflexa la sobirania del poble. Però resulta que la Constitució de 1978 a l’article 149 diu que les consultes populars per la via de referèndum, les ha d’autoritzar l’Estat. Vet-aquí que ens trobam altre pic amb un entrebanc posat a la autonomia dels pobles; una prova més de la “subjecció a una subjugació” i de la retallada del dret de la lliure autodeterminació dels pobles.

Diuen que “parlant s’entenen”, però ja pots escainar si no te volen escoltar, acabes desgargamellat i no has aclarit res.Si es tanquen totes les portes i els drets proclamats són paper banyat, què s’ha de fer?: Aguantar, plorar, callar i renunciar als drets...? O més bé: Enrabiar-se, protestar i exigir?

Ja és hora que tots plegats cridem fort: Prou!!!

Tothom sap que la nostra comunitat ha sigut atàvicament la més mal finançada de tot l’Estat. Ho ha reconegut públicament el president Zapatero, fins i tot qualificant d’injusta tal situació i ens ha promès posar-hi remei. Ho sap el president Antich, que sofreix les conseqüències a l’hora fer les despeses necessàries per una marxa acceptable dels serveis i dur endavant les inversions que es requereixen. Però fa la figa blana i ja es conforma a no estar per davall de la mitjana, que evidentment significaria una millora, però no eixugaria la malmenada històrica, ni significaria fer justícia a la nostra comunitat que aporta el 14% del seu PIB a l’Estat i que ha deixat de rebre entre 2002 i 2006, 1.632.400 milions d’euros del Estat, segons un informe del Servei de Finançament del Govern Central.

Qualsevol illenc més o manco informat sap que ens prenen el pèl i s’aprofiten de nosaltres. Per si qualcú dubta del que dic que vegi com es distribueixen els doblers: el 2007 la mitjana del finançament estatal era 505,73 euros per habitant a l’any, mentre que per nosaltres foren 221,57; més clar: aigua! Basta passejar-se una mica per la Península per donar-se compta que totes les infrastructures i serveis són millors que les nostres, i moltes d’elles amb alguns doblers nostres. Com un simple exemple vegem la misèria que significa posar en marxa un trenet de jugueta de Manacor a Artà, davant tota la xarxa de ponts, túnels, vies noves i maquinària per dur l’AVE per tot arreu de la península. Nosaltres hem de demanar almoina i gemegar per aconseguir quatre duros que ens pertoquen.

La resignació i el conformisme davant la proposta de Solbes que suposa millorar sols una miqueta (en 200 milions d’euros) el finançament humiliant que hem patit anys i més anys, no ens ha de tapar la boca. Els mallorquins podem pecar de temorencs i patir d’ala curta, amb allò de “tanmateix” i de no moure bues, per això ens han estafat fins ara.

Es precís que els illencs siguem capaços de fer una alçada de cul quan ens punyen la dignitat; demostrem que no tenim la sang de peix i que la paciència acaba quan comença l’abús. Ja es sap que de les herbes molles se’n torquen el cul. Ja que no crec que el nostre president tengui el coratge de posar-se al davant de una manifestació multitudinària, com pens seria el que tocaria i fins i tot li donaria punts, mem si hi ha qualque partit o organització que pren les messions convocant a la gent a dir fort: Prou!!!

Refresquem la memòria abans de decidir

Un dia, a Perú, vaig agafar un taxi, i conversant amb el taxista me contava que havia estat el xofer d’un General que, segons jo coneixia, s’havia embutxacat il·legalment molts de duros. Quan li vaig dir que havia robat molts de doblers, me respongué, com si res: “Sí, es cierto, pero era bien bueno el señor: ha robado mucho, pero sin hacer daño a nadie”. El pobre havia pres per l’ansa que crema la frase sibil·lina: “Lo que és del comú, no és de ningú”, en lloc d’entendre que el que és de tothom, ningú se’l pot apropiar.

Idò bé, dins la lògica del taxista, els mallorquins tenim molt bona gent que ha robat molt, però sense fer mal a ningú. Pels que ens movem dins la lògica del bé comú, els que roben són, ni més ni manco, gent de l’ungla, lladres que ens fan salvatges els nostres doblers, aprofitant-se del seu càrrec

Per no forçar massa la memòria amb casos del passat, com Brokerval, Túnel de Soller, Bon Sossec, etc. i no haver de fer la llista massa llargaruda, recordarem alguns dels casos destapats fins ara, que per no ser malpensats, suposarem que són els més grossets, deixant en banda petits detalls, com el cas Rasputín i una mala fi d’altres bufes dins alguns pobles: Sineu, Ses Salines, Campos...

Que no es sentin ofesos els corruptes que no anomenem, ni aquells que encara no han aplegat i no han tengut la glòria de sortir al diari; amb un poc de sort pentura encara hi seran a temps si els fiscals Carrau i Horrach, als qui per cert caldria fer un monument, no amollen en la seva tasca.

Vet aquí una llisteta dels nostres lladres més emblemàtics i d’alguns imputats ben sospitosos, no sigui cosa que ens oblidem, perquè cada dia es destapa una nova claveguera i els nous casos podrien tapar els vells:

Ajuntament de Palma: Rodrigo Santos, segon del PP dins l’Ajuntament, gasta amb la tarjeta de crèdit de l’Ajuntament per anar de gresca i estan per aclarir les irregularitats del castell infantil del Parc de la Riera i altres herbes.
Empresa Funerària Municipal: La Presidenta Marina Sans fa viatges amb la seva família, carregats a l’Empresa Funerària, i Oscar Collado, gerent de la mateixa empresa, dos almuds del mateix.
Voramar Andratx: El Batle Eugenio Hidalgo, el celador Jaume Gibert i el Director Gral. d’Ordenació del Territori Jaume Massot, fan de tot i molt dins urbanisme.
Bitel: Presumpte espionatge telefònic i Damià Vidal, Gerent de l’Empresa Pública i d’Informàtica i tres persones més de l‘empresa, acusats de malversació de fons públics, amb ús de la tarjeta de crèdit de l’empresa, perquè el pobre segons confesà: “No sé dir que no”. Devers 700.000 euros.
Turisme Jove: Damià Amengual, Gerent i n. 2 del PP a Algaida; Juan Francisco Gosálvez, Cap de Servei i Instal·lacions, ex dirigent de Nuevas Generaciones del PP i la seva dona, que llogaven un local seu, que mai funcionà, al Consorci per 54.000 euros a l’any i la seva reforma costà uns 300.000 euros; Jaume Cerdà, comptable del Consorci, també vinculat al PP.
Consorci de Desenvolupament Econòmic de les IB: La gerent Aina Ordines (capsa de Cola Cao enterrada al jardí de ca seva, amb uns 240.000 euros) i la seva esposa Isabel Rosselló, i sis persones més vinculades a contractes milionaris; el director de Promoció Industrial, Kurt Viaene.
IBATUR: El Gerent M.A. Bonet va menester 85.000 euros i pegà a la caixa de tots.
Son Espases: “Pelotasso” urbanístic que està desqualificat per la taxació oficial i ara pel Tribunal Suprem; tot fa una pudorada.
El metro: Sols arreglar el desastre del metro de moment ja ha costat 28 milions; la fiscalia està revisant els comptes, perquè pareix que hi ha moltes partides no justificades.
Palma Arena: El que havia de costar 48 milions, ha costat prop de 100 milions, la UCI hi ha trobat tals deficiències que es nega a homologar-lo.
IB3: Anticorrupció investiga els contractes amb José Luís Moreno, se sospita de sobrecostos i desapareixen documents i expedients del canal.
Palauet de Jaume Matas: Encara no es sap d’on sortiren les misses.
Maqueta de l’opera de Calatrava per el port de Palma, proposada per Jaume Matas: Un 1.200.000 euros.
Llucmajor: El Batlle del PP Lluc Tomás que es concertà amb el regidor i segon tinent de batlle Joaquín Rabasco (ASI), que foren condemnats per frau públic de quasi un milió d’euros.
....

Fins aquí un recompte d’alguns aprofitats coneguts de la darrera legislatura del PP, cosa que no vol dir tots, i això que ja van 24 imputats. (Tot un “rècord”). Cap dels Consellers que els tenien a les ordres, se’n temeren de res, ni es responsabilitzen de res.

Ara veurem com en surt UM del bon caramullet d’imputats, que té embolicats en alguns casos que puden: Son Oms amb Bartomeu Vicens, Maximilià Morales; Can Domenge, on podrien sortir empastissats amb Miquel Nadal, l’amo d’UM i Conseller, i Miquel A. Flaquer, portaveu d’UM en el Consell; l’operació Peatge, amb Gonzalo Aguiar, Director General de Carreteres, imputat darrerament.

Per no quedar sense puntuar, també el PSOE té els seus dos imputats.

Davant aquesta endemesa s’ha de veure si serem tan betzols com aquell taxista, que considerava que els qui robaven eren bona gent que no feien mal a ningú, i seguirem votant als que ens pispen els nostres duros, deixant-los amb les claus del nostres calaixos. Una refrescada de memòria tal volta ens guardarà de caure de grapes dins el mateix clot. Mem si escalivarem d’una vegada! Ase sia, qui d’ase se fia i qui fa tres, ase és!

Una COPE que el dimoni només li guanya a banyes

No sé si en el món hi ha cap emissora de ràdio tan parcialitzada i enverinada com la COPE. Crec que dins Espanya no n’hi ha d’altra. Paradoxalment, és una emissora de l’Església Catòlica, institució que diu que no s’afica en política, que defensa la veritat, que vol ser referent de moral, d’amor i de reconciliació. Quina ironia!

Que l’Església tengui un estat i ambaixadors i digui que no s’afica en política és del tot contradictori; encara que no tengués un estat, a Espanya tots sabem bé de quins punts se calça, quin paper ha jugat i amb qui segueix jugant políticament, i no ens venguin amb coverbos. La COPE és l’emissora més descaradament “pepera i dretana” i que es dedica, amb la mateixa estratègia que el PP, a donar branca de valent tot lo sant dia a Rodríguez Zapatero, a l’esquerra i a la gent incòmoda del PP.

Que l’Església tengui una emissora colonitzada per un sector del PP i de l’extrema dreta, maldament crec que va contra el seu fundador, que desbarra, escampa rancúnia i insulta per pa i per sal a través dels seus sicaris, cau com un mal toc pesta amb les paraules independència, llibertat, veritat, amor, reconciliació... i altres herbes morals, que prediquen damunt la trona els de la Conferència Episcopal, “fent sa monja”, amb veu paternalista, mans juntes i coll tort. “Això no es la cosa, cara de rosa”.

Els bisbes són els vertaders responsables d’aquesta esquizofrenia, no els conductors “talibans”, fets de les retalladures de Judes (Federico Jiménez Losantos, Cristina López, César Vidal i José Antonio Abellán) que la Conferència Episcopal ha posat al cap davant dels principals programes.

Per si no bastàs, per acabar-ho de confitar, com correspon a la línia política del nacionalisme espanyol, parlen pestes i destralegen qualsevol altre nacionalisme i contra “la imposició”(?) de qualsevol llengua a no ser el castellà; aquesta sí pot ser imposada.

Sé que hi ha bisbes, clergues i laics catòlics que s’avergonyeixen de l’orientació i conducció de la COPE, però no els senten piular massa. Mem si es desperten i treuen qualque pic les corretjades, que ja és ben hora si no volen perdre més gent de la guarda, de cada dia més escafida!

Els perns del món

Dins les tradicions de llegenda de Mallorca n’hi ha una que diu que el pern del món es troba dins el campanar de l’església de Sineu, però ja fa estona ferm que el s’endugueren i ara el món gira loco i desgavellat damunt uns perns que mesclen i fan anar de gambirot a més de mig món.
Tot gira damunt nous perns que són els cavalcadors de l’apocalipsi i les plagues dels nostres segles que escampen la por, la injustícia, la guerra, la fam, la destrucció del medi ambient, etc., per tot arreu dins la nostra petita nau còsmica. ¿D’on ve tot aquest talabastaix que condemna a gran part de la humanitat a la misèria? Pentura cavant fondo la raó darrera l’hem de cercar dins aquella mítica temptació del Gènesis: “si menjau d’aquesta fruita sereu com déus”; aquesta ambició del poder, que ens creiem ens farà petits déus mundans, passa en primer lloc pel poder econòmic, que llavors es converteix en poder social i acaba dominant la política. Ja ho diu el nostre refrany: “qui té doblers vola i qui no en té, rodola”.
Però, ¿damunt quins cavalls cavalca avui aquesta ambició de poder i domini regit per les rendes del doblers? Alguns dels més importants són: els negocis de la venda d’armes que es nodreixen dels conflictes que solen venir de l’ambició dels doblers, servint-se de militars mercenaris i escorxant civils innocents; el món financer, amb els paradisos fiscals i els bancs, que amb cor d’usurers, ens roben legalment i ara en temps de crisi són els primers en rebre doblers a palades; la màfia i els cartells de les drogues que empesten mig món entre la corrupció i la droga que enganxa milions de éssers humans, duent-los a la destrucció física i psicològica; les grans transnacionals, aferrades al dogma del lliure(?) mercat, exploten homos i recursos naturals sense contemplacions, deixant darrere un regalim de misèria i destrucció per on passen...
Aquests són alguns del grans fils, fets de les retalladures de Judes, decisius dins l’actual sistema que maneja la política mundial, una mica frenat per minories que no s’han deixat enlluernar per llumets de colorins amb què ens volen entabanar.
Si volem sortir d’aquest andarivell, és hora de canviar els perns del món a fi que girin en torn a la vigència real de la justícia i dels drets humans fonamentals per tothom.

Inequitat escandalosa

Crec que és prou clar que la manca d’equitat en la distribució de la riquesa és una de les més greus injustícies del món, i fruit d’un sistema socioeconòmic que la justifica i fomenta. Més de mitja humanitat viu i es colga amb fam, mentre una minoria molt petita neda dins la balquena, sense cap escrúpol, més aviat fent ostentació de l’opulència, la qual per més oprobi i escarni, es converteix en paradigma social: reis, multimilionaris, banquers, luxe i consum a les totes... són els models admirables amb més cartell. I això succeeix en el nostre país “democràtic”(?) i governat per “socialistes d’esquerra”.

Si això pareix exagerat, vetaquí uns quants exemples de impudícia, que ens haurien d’obrir els ulls i demostrar-nos de manera clara i llampant quan inequitativa és la nostra societat; que no ens donin ou per bou.

Recordem: l’any 1999 Amusátegui, ex-president del Banc BSCH, s’embutxacà 43,75 milions per retirar-se, i l’exconseller delegat Corcóstegui un poquet més 108,1 milions. N’hi va haver que això els pareixia un abús, però al Tribunal Suprem li va parèixer que no hi havia res a dir perquè els grossos de l’administració del banc consentiren “en tal ventaja de índole económica” pels dos pillastres i no estava provat que hi hagués hagut “perjuicio patrimonial”. Idò, què vos pensàveu...? Si un mort de fam hagués pispat dos o tres mil euros de qualsevol banc, per aquesta petita “ventaja económica”, l’aficarien dins la presó, amb tota la raó del món, per ”perjuicio económico”, i per poca vergonya.

L’any 2004, Alfonso Cortina sortí de la presidència de Repsol YPF amb una vintena de milionets per anar tirant, i ara me pens que ja hi torna a ser, per replegar-ne un parell més cada any.
Manuel Pizarro, expresident d’ENDESA, l’any 2006 tengué un sou de 3,200 milions , un 38% més que l’any 2005, perquè, pobret, no li bastava per viure. I a l’hora de deixar la presidència, com que anava curt de pinyons, s’embutxacà uns 17 milions, a més de 4 milions per la venda d’accions que havia comprat en la sessió anterior a l’OPA de Gas Natural, i això que diu que no sabia res de l’OPA que va fer pujar el preu de les accions.

Devers Can Botín, es posen les botes: el president del BBVA, Francisco González, té un sou de 9,78 milions (515 vegades més que el sou mitjà espanyol que és de 19,000 euros a l’any) i el conseller delegat, Alfredo Saenz, té un souetlo de 8,09 milions. Tot això sense comptar el que es diuen “stock options”. La filla d’En Botín mena es ca magre, la pobra, perquè només cobra 3,08 milions. Accionistes envejosos i els sindicats han denunciat que troben que fan un poc llarg, però és perquè no comprenen que la vida està molt cara i es tenen moltes necessitats.

Això només són alguns exemples d’un mal estès a Espanya, Mallorca i arreu per tot el món.

M’agradaria que qualcú m’explicàs d’on surten les misses i com es justifiquen aquestes indemnitzacions i aquests sous milionaris dins un món en el qual mil milions de persones tenen mal de fer simplement omplir el gavatx. Em puc explicar fàcilment la ràbia que pot sentir un afamegat quan es topa amb gent que viu dins la superabundància i el luxe, i, a damunt, se’n fa gros. No em digueu que no és ofensiva l’abundor devora la misèria.