L’Iraq segueix dessagnant-se

Ens acostuman a tot, manco a les garrotades. Si aquestes garrotades són atzibades damunt les espatlles dels demés, aviat ens hi podem acostumar, perquè “mals d’altres rialles són”. Més que de pressa ens hi acostuman si els que les reben ens cauen enfora i encara més aviat si són negres o moros. Ens estam acostumen a conviure amb que produeix el sistema i les seves guerres. Els mitjans de comunicació s’encarregan de posar sordina als morts que no interessen i altaveu als que interessen. Al moment que escric escolt: “Tot el món plora la mort de Michael Jackson, de rei de la música “pop”. A Iraq, el mateix dia dins un mercat han mort 70 persones innocents per un atemptat, sols les ploren els seus i el món ni s’immuta; i ahir 40... i cada dia es repeteix la tràgica història.
Aquests morts, el d’Afganistan, els de Darfur, el del Congo... no conten. Trobareu sols a un raconet de qualque diari aquestes morts quan s’han fet quotidianes, són morts que han perdut el caràcter de notícia fresca. Ningú les plora, més enllà dels familiars i amics. És gent que no conta. Quasi tothom sap els milions de morts jueus en el famós holocaust, ¿qui sap el número de morts i desplaçats Palestins, sotmesos a un segon holocaust produït per aquells que patiren el primer? Qui més qui manco sap, pam envant pam enrere, els soldats dels EEUU que han mort després de la funesta invasió a l’Iraq, però ¿qui sap iraquians que han fet la pell de llavors ença fruit de la violència provocada per la invasió? Per altra banda, el mercenaris nord-americans cobran un sou per matar i saben que s’arrisquen a morir, però els nins i tots els civils innocents que cada dia colen la vida, no tenen res a veure amb els interessos d’aquesta guerra mentidera i inútil que se’n duu vides sense pena ni glòria. I els civilitzats(?) que hem armat o consentit aquesta escabetxina humana, ens miram el llombrígol.
Els que tenim oberts els ulls de l’ànima, com Raimon, “diré el que tu i jo sabem i que sovint oblidam: “Hem vist la por ser llei per a tots. Hem vista sang que sols fa sang ser llei del món”. Ja és ben hora que tornem a cridar amb fermesa: “No; jo dic no, diguem no. Nosaltres no som d’eixe món”.

Mariano Moragues Ribas de Pina

Ja n’hi ha per estar-ne farts, o no?

Altre bony ens ha eixit, i un que en teníem, són dos. El Palma Arena destapa una altra claveguera, tan feresta com la del metro: s’ha construït el velòdrom més car i més mal fet del món, tal com sona, i per més inri, la UCI no el reconeix per fer-hi carreres a nivell internacional. I davant aquest merder, on els duros han fuit per les bardisses i es comença a esplugar on han anat a parar, tornam a assistir al teatre dels cappares dels culpables del desveri: embullar fil, aferrar-se a l’emblanquinat de les formes, enredar la boga, tirar pilotes fora, inventar cortines de fum, “jo obeïa ordres de més amunt”, “jo firmava el que em posaven davant els tècnics”; i, el de sempre, la millor defensa és l’atac, i parlar d’“inquisició, persecució, estat dictatorial”... I amb aquest sò l’enterram. En lloc de demanar perdó avergonyits amb la coa el mig de les cames i fer una bona neteja dins el redol. ¿No serà que també els grossos del partit estan embolicats dins aquest bugat...?
Enmig de tota aquesta cínica comèdia es parla d’estat de dret, de la presumpció d’innocència, del màxim respecte per la justícia, que tots som iguals davant la llei, d’ètica i altres herbes. ¿Com llamps els qui tenen duros paguen una fiança (part del que han robat) i au!, a passejar i a cercar un “bon” missèr que sàpiga cercar el foradí legal per sortir d’emblavins? Ai, si un dia el misser R. Parera pogués treure tota la porqueria que te amagada dins el despatx, presidit per un Sant Crist, de dins les carpetes sortirien serps i calapots a balquena!
Votar un partit que ens roba milions a cada una de les obres que emprèn, avui en dia seria ja una estupidesa impensable i voler tapar el sol amb un dit. Votant del PP: ¿No t’adones compta que malgrat no hagin forçat el pany de ca teva, ni han rastrejat els teus enfonys i calaixos, han espampolats els duros de la teva butxaca que eren per redistribuir? A aquests lladres de corbata, ¿els gratificaràs amb el teu vot perquè puguin seguir robant? ¿On treu cap això? Donar-los el vot altre pic, ¿no vendria a ser una complicitat, una aliança amb els lladres? No sé si a les altres comunitats governades pel PP la cosa és tan escandalosa com a Mallorca, però aquí és ben hora que escalivem d’una vegada i no ens deixem prendre pus el pel i els doblers. Creis-me, n’hi ha per estar ben fellons.

Mariano Moragues Ribas de Pina

¿Què fa l’Estatut de Catalunya al Tribunal Constitucional?

Un document que ha passat pel sedàs de dos parlaments, l’autonòmic i el de l’estat, on li pegaren una bona escapçada (A. Guerra “dixit”) per deixar-lo com una patena segons Zapatero i a més a més passà ja retallat pel referèndum resignat del poble català, no pareix lògic que hagi d’estar sotmès al criteri d’uns quants jutges del Tribunal Constitucional. Es curiós saber que bastaria un vot per fer la potranca a un Estatut que havia estat sedessat i primfilat per dos parlaments i un poble. A més a més, tots saben qui ha posat aquests jutges, de quines egos vénen, de quants de punts se calcen i per defensar quins interessos. ¿Quina confiança d’imparcialitat pot donar un tribunal que l’han triat, aquesta és teva aquesta és meva, entre el PP i el PSOE?. Per afegitó, aquests dos partits que han posat els jutges són nacionalistes espanyols excloents, enemics acèrrims entre ells, que no fan més que gatinyar-se tot lo sant dia, però a l’hora de defensar l’Espanya “UNA, GRANDE Y LiBRE” són capaços de tramar un matrimoni “contra natura” al País Basc, i fins i tot d’excloure dins Euskadi la seva enverinada batalla política. El moix i la rata menjant del mateix plat a l’hora de defensar el seu nacionalisme.
Això pel que fa als dos fets il·lògics: per una banda que unes poques persones tenguin més poder que dos parlaments i un poble i per l’altra, que dos partits d’una mateixa ideologia en aquest aspecte manegin un tribunal, la qual cosa fa absolutament dubtosa la seva imparcialitat, perquè pateix un vici de naixement; és un tribunal bord, fet a mida.
Però encara hi ha un altre desveri: es fa tard. Com diem a Mallorca:“antes, antes, va dir en Canyot”. ¿No era abans d’aprovar-se que havien de dir si tirava endavant o no? Ara ja deixarien com un pedaç brut els legisladors i a tot un poble.
I encara més: ¿escapollaran tots els altres estatuts que han copiat moltes parts del català?
No els falta raó als que troben que els catalans han d’exigir respecte sobre el que han decidit amb prou dificultats i tenen tot el dret a sortir al carrer a defensar el que es va aprovar amb el 88% del seu parlament, recolzat per un referèndum. I no es tracta de badar, perquè ja no tendria sentit anar a plorar davant “un ja està fet”. I els que han nomenat a dit al Tribunal Constitucional, que no venguin ara a sermonejar cínicament dient que no val fer pressió.

Mariano Moragues Ribas de Pina

¿Qui hi posarà remei?

Ja hi tornam a ser: a l’aeroport un cabo de la guàrdia civil pegà a un jove que tengué la desvergonya de parlar-li en mallorquí.
Així mateix és blau el fester! Ara resulta que els mallorquins no podem parlar el mallorquí a Mallorca i si ho feim amb la guardia civil, podem ser acusats de “falta de respeto a la autoridad”, de “alteración del orden público” i fins i tot, ens poden donar una pallissa.
Idò, que vos pensàveu!, ja ho diu la Constitució, que es protegiran les diferents llengües de l’estat, però mentre tothom parli castellà i res més. Amb guàrdies civils com aquests, germanets d’en Tejero, més val que no ens protegeixin. Seria qüestió d’encarregar a en Carlos Delgado, o al Grup Ramón Llull, o al Circulo Balear la protecció dels nostres drets lingüístics, que fins aquí, que jo sàpiga, encara al manco no han pegat a ningú, maldament hi hagin fet envant.
Està vist que ni Rubalcaba, ni Mesquida, ni Socías no estan per defensar els mallorquins malcriats que s’atreveixen a xerrar en mallorquí, com si res, a tot un senyor guàrdia civil. On s’ha vist mai aquesta insolència! Els bàmbols de mallorquins encara no hem entès que “estamos en España y en España se habla español y punto.”
Fora berbes, ja està bé de deixar-nos trepitjar un pic i un altre, sense xistar ni motar! No té consol haver d’estar sempre defensant l’evidència del dret dels mallorquins a parlar en mallorquí a Mallorca. Ja som molts els que començam a estar tips i fins allà on no dic d’aguantar. Encara hauríem de ser molts més i per dignitat rebel·lar-nos amb més força, quan ens volen fer els comptes dins ca nostra. Que no trobin estrany que creixi el desig d’independència quan ens dejecten de mala manera i ens maltracten fins i tot físicament. Fins aquí hem arribat!
PD.: Al Sr. Socías, als comandaments de la guàrdia civil i als jutges, els recordaré (en castellà perquè no diguin que no ho entenen) algunes sentències del Tribunal Constitucional que han de fer cumplir: “En los territorios dotados de un estatuto de cooficialidad lingüística el uso de los particulares de cualquier lengua oficial tiene efectivamente plena validez jurídica en las relaciones que mantengan con cualquier poder público radicado en dicho territorio, siendo el derecho de las personas al uso de una lengua oficial un derecho fundado en la Consitución y el respectivo Estatuto de Autonomía” (SSTC 82/1986). Una altra: “Los poderes públicos deben garantizar, en sus respectivos ámbitos de competencia, el derecho de todos los ciudadanos a no ser discriminados por el uso de lenguas oficiales en la Comunidad Autónoma” (STC 337/1994). M’imagin que aquestes sentències es donaren per defensar els drets del castellanoparlants, però crec que els mallorquins també devem ser ciutadans i de rebot vull pensar també que tenim aquests drets, o no?

Mariano Moragues Ribas de Pina

El nacionalisme i l’imperialisme espanyol: Matrimoni PSOE-PP

Ja tenim la Seu plena d’ous: la detra espanyola s’ha casat amb la suposada esquerra espanyola al País Basc, fent un pacte “contra natura”. Quin bunyol, déu meu! No hi ha dubte que la dreta és dreta; ara bé, el que es pot dubtar és que el PSOE sigui esquerra.

La política fa miracles: voltant cantó es peguen sabatades tot lo dia i ara corda i poal, o, per ser més precís, cul i merda. ¿Què pot unir dues ideologies contraposades, si és que realment ho són? Sols el llevar d’enmig un enemic comú, un nacionalisme basc, pagant el preu que sigui: traint els propis principis; eliminant, fent trampes, abans de les eleccions, a partits polítics que duen darrera més de 100.000 votants (¿tants terroristes hi ha?; pactant normes que enfonsin l’euskera; anomenant presidenta del Parlament Basc una senyora de l’OPUS (tot un símbol de posicions reaccionaries, que, com el Papa, no va de preservatius); negant plegats tota possibilitat de diàleg amb els que defensen la lluita armada i una altra idea de país; renunciant fins i tot a qualsevol tipus de federalisme; prohibint que el poble digui la seva paraula en un referèndum, expressió essencial de democràcia; la dreta que defensava a ca nostra que el partit més votat hauria de governar, allà no val...

¿De què anam? Clar i llampant, aquest nacionalisme basc ha de ser substituït, fort i no et moguis, per el nacionalisme espanyol, i per això bé ho paga renunciar a tots els principis i a tota lògica; les fronteres entre dreta i aquesta esquerra, si existiren mai, és hora d’esbucar-les en nom de l’imperi. S’ha posat de moda fer ofertes electorals de “canvi”, quan qualsevol diccionari elemental ens dirà que la dreta la conformen “partits polítics partidaris del manteniment de l’ordre i dels valors morals tradicionals”, cosa que a més està prou demostrada històricament. Una mostra més perquè vegeu que de canvis res de res, el 20 de febrer d’aquest any el ministre Fernández Bermejo va renovar el títol de Duc de Mola al descendents del General franquista Mola, qui a la Guerra Civil fou encarregat de sotmetre el País Basc, qui entre altres barbaritats deia que s’havia de sembrar el terror “eliminando sin escrúpulos ni vacilaciones a los que no piensan como nosotros”, i al qui Franco l’any 48 donà el títol de Duc i “Grande de España”. Tot un símbol, ¿o no?

Que no ens vulguin fer creure que s’apleguen el moix i la rata perquè convé que hi hagi alternància en el poder, ni per raons democràtiques, ni per conveniència pel poble basc... Això de la cohesió territorial no és altra cosa que tothom estigui a les ordres de Madrid. I tot plegat no és més que embullar fil. La realitat crua i nua és la “España una, grande i libre” i poder, poder i poder; tot el demés són punyetes. És que finalment, el nacionalisme central i el perifèric sols es diferencien en una cosa: que el central té la força.

Sempre estam en les mateixes; mem si arriben a treure altre pic el “bando” militar d’Estella del 36 del Comandant Sanz de Iturria: “Se acabó el gora euskadi, estamos en los tiempos de VIVA ESPAÑA”.

Tancarem aquest article, no amb un ”adéu”, més bé amb un “ADIOS”, fent cas al que deia també aquest comandant: “Se prohibe la palabra agur, importado por los separatistas en lugar del Adios, genuinamente español”.

Drets Civils i Polítics o paper banyat?

Quan llegim els documents oficials, nacionals i internacionals, referents a conceptes com autodeterminació, independència, autonomia, autogovern, nació, poble, nacionalitat... ens pot donar la impressió de claredat i contundència, però en realitat finalment cadascú els interpreta així com li convé, i sobre tot els més poderosos els poden capgirar totalment.

Si llegim, per exemple, el que diu el primer article del Pacte Internacional sobre els Drets Civils i Polítics de 1976: “Tots els pobles tenen el dret a la lliure autodeterminació. En virtut d’aquest dret estableixen la seva condició política i també el seu desenvolupament econòmic, social i cultural”

Aquest enunciat que pareix tan clar i llampant, quan es vol aplicar a la nostra realitat, els grans centres de poder comencen a embullar fil: què s’ha d’entendre per “poble”? Són les Balears un poble? Ho són Catalunya o el País Basc? Per aquí pareix que no hi ha dubtes, perquè així ho reconeixen els seus estatuts i, per exemple, el mateix fet de anomenar-lo País Basc. Idò bé, tenen dret a la lliure autodeterminació? És clar que no, malgrat es parli de comunitats autònomes (que finalment no ho són, perquè hi ha una contradicció “in terminis” quan es parla d’autonomia i autodeterminació, i són altres els que determinen què poden decidir i què no).

Si els pobles tenen el dret a l’autodeterminació i assumim que a Espanya hi ha diferents pobles (nacions, nacionalitats, països o el que es vulgui dir), pareix que hauríem d’assumir que tenen el dret a exigir aquesta autodeterminació; per cert, exigir, no a demanar com a favor.

Els que no volen aplicar l’article a la nostra realitat diran que es refereix a les colònies, i sens dubte s’hi refereix, però què és el que defineix que un poble és pot considerar una colònia. La Resolució 1514 de l‘ONU, l’any 1960 ja ho deixava més o manco clar: “La subjecció del pobles a una subjugació, dominació i explotació estrangera, constitueix una negació dels drets fonamentals”. Tornam estar embolicats, perquè es dirà que això no correspon a la realitat de cap dels pobles d’Espanya, maldament la història pareix dir que sí hi ha hagut subjugació, dominació i explotació. No és d’esperar que el dominador es reconegui com a tal i estigui dispost a amollar a les bones; no sé de cap dictador que s’hagi reconegut a si mateix com a tal.

Teòricament un referèndum podria donar a conèixer la voluntat d’autodeterminació o independència d’un poble. Sens dubte un referèndum és el camí més democràtic i directe per l’adopció d’una decisió, perquè reflexa la sobirania del poble. Però resulta que la Constitució de 1978 a l’article 149 diu que les consultes populars per la via de referèndum, les ha d’autoritzar l’Estat. Vet-aquí que ens trobam altre pic amb un entrebanc posat a la autonomia dels pobles; una prova més de la “subjecció a una subjugació” i de la retallada del dret de la lliure autodeterminació dels pobles.

Diuen que “parlant s’entenen”, però ja pots escainar si no te volen escoltar, acabes desgargamellat i no has aclarit res.Si es tanquen totes les portes i els drets proclamats són paper banyat, què s’ha de fer?: Aguantar, plorar, callar i renunciar als drets...? O més bé: Enrabiar-se, protestar i exigir?